És força reconfortant comprovar que les vacances d’estiu tenen més utilitat que la d’augmentar la melanina de la pell o tastar totes les varietats de ginebra existents. Passada la descompressió laboral dels primers dies, l’ésser vacacional experimenta moments d’autèntica plenitud en què, de manera espontània, proclama per a si mateix i per a qui ho vulgui escoltar: “Ah! Això és vida!” La interjecció és variable. Alguns són més de sorprendre’s amb un “Oh!” o de presumir amb un “Eh!”.
Veritablement, no es dóna prou importància a aquest fenomen extraordinari. En tres dies de vacances, els estiuejants responen a la pregunta que des de fa segles es plantegen filòsofs, antropòlegs, teòlegs i una munió de deixebles de Paulo Coelho. Què és la vida? Quin sentit té l’existència? Què hem vingut a fer en aquest racó de l’univers amb vistes al sol? Només cal parar l’orella per resoldre l’enigma existencial. No passarà gaire estona fins que algú asseveri un “Això és vida!”. I aleshores s’entendrà per què fins ara ha estat tan difícil aclarir la incògnita. La resposta és que no hi ha resposta.
Vida és sucar-se en un riu glaçat i posar a prova el sistema circulatori. Vida és fer-se un selfie menjant una paella, amb un tros de julivert entre les dents. Anar sense samarreta tot el dia. Mirar les teranyines d’una casa rural. Cruspir-se un fuet a mossegades per berenar. Llegir un llibre espantant vespes a la vora d’una piscina. Socarrimar mitjanes de xai preparant una barbacoa. Deixar-se el mòbil a casa i no córrer a buscar-lo. Fer els mots encreuats del Senyor Ventura sense pressa i amb un llapis gastat. I tantes altres circumstàncies que cadascú se sap o ben aviat descobrirà.
Davant aquesta allau d’evidències incontestables cal admetre que la vida és això. Una successió d’instants imprevisibles i sovint intranscendents que certifiquen que encara no som morts. Cosa que s’ha de celebrar i, per descomptat, compartir puntualment a Facebook, Twitter i Instagram.
