En literatura, permet que cadascú faci la seva lectura. En política, en canvi, fa que els que pensen diferent votin el mateix. L'ambigüitat que enriqueix una novel·la fa del programa polític paper mullat. Votant ambigüitat estripem el full de reclamacions.
I, tanmateix, és la vencedora més clara de les eleccions i es pot resumir en una frase: "M'oposo als impostos [petita pausa] que fan perillar el creixement". ¿S'oposa a tots els impostos? ¿Als que fan perillar el creixement? Depèn de la pausa i del que vols sentir.
Però la cosa no acaba aquí: segons si el polític creu que els impostos van contra el creixement o l'afavoreixen (un implícit inexpressat), hi estarà a favor o en contra. Amb una sola frase diu blanc, negre i els matisos intermedis.
Com més ignorants i dominats pels prejudicis són els electors, més penalitzen qui parla clar i premien qui explota dobles sentits i emet eslògans tan vagament benèfics que cal ser un monstre per no estar-hi d'acord.
Gràcies a l'ambigüitat pots reforçar l'estat del benestar reduint el dèficit, rebutjar la independència clamant pel dret a l'autodeterminació o defensar teràpies per a una malaltia que jures que no existeix. Permet dir, com Groucho Marx: "Si no li agraden els meus principis, en tinc d'altres".
Un bon termòmetre de la cohesió política d'un poble és l'ambigüitat dels partits que vota. Mirant els resultats de diumenge, la sana enveja que, en tants sentits, ja em feia Euskadi s'ha fet força més intensa.
