Aristòcrates i menestrals

M'han tractat de bèstia sense capacitat de raciocini. M'han dit que formo part d'una "manada". M'ho han dit a mi i li ho han dit, pel cap baix, al cúmul de persones que vàrem formar la Via Catalana. L'autora de l'ofensa és Margarita Rivière, una periodista amb qui mantinc des de fa molts anys una relació de bona companyonia professional. No en va formàvem part del mateix curs a l'antiga escola de periodisme del CIC, on érem pocs i ben avinguts.

Sé prou que la Margarita arriba al terme en qüestió a partir de l'al·lusió als pastors. Hi hauria uns líders visionaris -curiosament només esmenta Pujol- que estarien dictant les instruccions per a uns ramats "als quals s'organitza per trams". La inferència és immediata: aquells que vàrem participar en la Via Catalana som uns animalons dòcils que ens deixem manipular per uns líders que, diu, formen part de les "elits habituals". En definitiva, res gaire diferent del discurs cada cop més compartit pels cavernaris espanyols i certs soi-disants intel·lectuals d'esquerres.

A les xarxes socials no ha faltat qui ha relacionat la sortida de to amb uns orígens aristocràtics de l'autora. No participo necessàriament d'aquesta lectura. Com he dit, conec la Margarita des de fa molts anys i em consta l'esforç que ella va fer en el seu moment per superar les lògiques de la classe social de què provenia per aproximar-se a una ideologia progressista. Però m'acullo al terme per referir-me a una altra mena d'aristocràcia.

Al seu article la meva companya hi deia que parlava des de la talaia d'una certa edat per poder assegurar que ja havia conegut massa terres promeses. Com que en això dels anys posats a l'esquena també sóc competitiu, aprofitaré per dir-li que, efectivament, crec que ella forma part d'un conjunt de persones que des de temps força reculats han mantingut actituds que a uns quants se'ns han fet ofensives. Una mena de crême de productors/consumidors culturals que miraven una mica per sobre de les espatlles el comú dels mortals, potser precisament perquè la terra promesa de torn se la creien religiosament.

Ara, des del diari El País , uns quants components d'aquesta flor i nata de pensadors es dediquen a desqualificar olímpicament tots aquells catalans i catalanes que ens hem arrenglerat de forma inequívoca pel dret a decidir. De vegades se'ls nota que trontollen una mica quan veuen que autèntics intel·lectuals dels quals ells mai no s'ho haurien pogut imaginar, com ara Rubert de Ventós o Ramoneda, s'escapen de les seves tesis simplificadores. Però això no els acaba de traure, almenys de moment, dels seus propis esquemes. I forma una part substancial d'aquests esquemes la identificació del nacionalisme català amb la burgesia i, de retruc, el postulat que el poble humil ha de ser qualsevol altra cosa menys nacionalista. La conseqüència que en treuen és clara: tots els que formen part d'aquest poble i que es declaren sobiranistes ho fan perquè els mandataris d'aquí els han xuclat el cervell. Som, diu Rivière, "clients consumidors del producte independència o similar, amb molt de sentiment i amb raciocini feble". Sempre el mateix.

Aquesta identificació de nacionalisme català i classe burgesa es va veure molt ben alimentada per aportacions intel·lectuals que en el seu moment varen tenir pes i predicament. En alguns casos se'n feien lectures completament esbiaixades o tendencioses, com és el cas de les tesis de Josep Fontana o, sobretot, de Jordi Solé Tura. Justament en els seus treballs es posa de manifest que, si bé la burgesia com a classe ascendent va tenir un paper determinant en la consolidació del catalanisme polític i d'algunes de les seves expressions culturals, el nacionalisme català ha tingut sempre una gran transversalitat social. Més encara, altres historiadors com Fèlix Cucurull han fet veure com la burgesia més aviat va renunciar a posar-se al davant de cap mena de secessionisme, sobretot si podia posar en perill els seus interessos. I Josep Termes, a qui per cert Margarita Rivière i jo vàrem tenir el privilegi de tenir com a professor, veia com a autèntiques artífexs del catalanisme la menestralia i la classe obrera. Més encara, és prou conegut que, en canvi, hi ha hagut de sempre a Catalunya una altíssima burgesia que ha estat del tot refractària a qualsevol biaix emancipador i que fins i tot s'ha abstingut sistemàticament d'enraonar en català. Segur que Rivière coneix de prop unes quantes famílies d'aquesta mena.

Però el clixé està construït, i resulta útil per resistir-se a admetre allò que cada cop resulta més evident. Ara ja no parlaríem de menestrals, sinó d'una amplíssima classe mitjana que ha pres posició d'una manera irreversible. Fa uns dies llegia no sé on (devia ser al Twitter) que tots sabem de gent que ha evolucionat de l'unionisme cap a l'independentisme, però no hi ha ningú que faci el camí invers.

En aquesta situació es fa difícil entendre l'enrocament d'alguns d'aquests treballadors de l'intel·lecte que, com la Margarita, s'entesten a negar les evidències. Ja m'imagino que l'amor propi hi deu tenir el seu pes, en aquesta actitud. Són molts anys de mirar-se amb un posat de suficiència aquells que s'arrengleraven obertament amb el catalanisme. Allò sí que era dirigisme! Val a dir que alguns dels reductes de la intel·lectualitat ceballuda els ho posaven fàcil, amb unes maneres de fer ràncies i resclosides. Però ara la matèria grisa del sobiranisme s'ha reforçat enormement. No només amb els dos pesos pesants que abans he esmentat, sinó amb un bon contingent de joves talents que a través dels seus escrits i de la seva presència activa al debat social estan musculant ràpidament la capacitat de raciocini de la "manada".

Més continguts de

El + vist

El + comentat