Armar els rebels i avergonyir Al-Assad

Certament l'equip d'Obama ha tingut problemes amb la seva política relativa a Síria, però és que, per ser justos, es tracta d'una qüestió terriblement complexa. Necessitem una resposta política que impedeixi un altre atac de gas verinós, que no enredi els Estats Units en la guerra civil de Síria i que no provoqui l'esfondrament sobtat de l'estat sirià amb totes les seves armes químiques, ni, cosa que seria pitjor, l'enfortiment del règim sirià i dels seus aliats de Hezbol·lah i l'Iran.

No obstant això, crec que el president Barack Obama segueix l'estratègia equivocada. Vol executar una operació de "commocionar i intimidar" llançant un sol atac amb míssils contra objectius militars sirians. Però l'estratègia correcta és "armar i avergonyir".

M'explicaré. Estic a favor d'una resposta dels Estats Units a l'assassinat per part del règim sirià d'uns 1.400 civils, entre els quals més de 400 nens, amb gas verinós. Efectivament, si no hi ha una resposta global a aquesta ruptura d'un tabú universal sobre l'ús de gas verinós, el món serà un lloc molt més perillós. I només els EUA poden encapçalar una resposta creïble: Rússia i la Xina han convertit el Consell de Seguretat de l'ONU en una entitat sense sentit, Europa és un museu militar, la Lliga Àrab és inútil i la resta són espectadors. Els Estats Units estem al capdavant, i sols. És possible que no hi vulguem ser, però hi som. Així que hem de liderar aquesta resposta.

Ara bé, en el context de la guerra civil de Síria, aquest rol no és fàcil de desenvolupar. En primer lloc, l'única manera de donar pas a un sistema unificat i pluralista a Síria és, probablement, que un exèrcit internacional prengui el control del país, en monopolitzi tot l'armament i arbitri una llarga transició cap a un govern de consens. Això, ara mateix, els sirians no poden fer-ho tots sols, i l'experiència de l'Iraq va demostrar que difícil que és que una opció així arribi a bon port.

Per tant, l'opció més probable és una espècie de partició de facto , amb els sirians alauites i pro Al-Assad controlant una regió i els sirians sunnites i kurds controlant la resta del territori. No obstant això, els sunnites estan dividits entre l'Exèrcit Sirià Lliure, prooccidental i secular, que ens agradaria veure guanyar, i els grups jihadistes proislamistes i pro Al-Qaida com el Front Nusra, que ens agradaria veure perdre.

Per això crec que la millor resposta a l'ús que ha fet de gas verinós el president Baixar al-Assad no és un atac amb míssils de creuer contra les seves forces, sinó un augment en la formació i l'armament de l'Exèrcit Sirià Lliure, incloent-hi les armes antitancs i antiavions que volen des de fa temps. Aquesta estratègia té tres virtuts: 1) armar millor unitats rebels responsables, que n'hi ha, pot perjudicar el règim d'Al-Assad de debò i de manera sostinguda -vet aquí el punt central de la dissuasió- sense exposar els EUA a l'oprobi mundial per haver bombardejat Síria; 2) armar millor els rebels els permet protegir-se més eficaçment del règim; 3) armar millor els rebels podria augmentar la influència sobre el terreny dels grups d'oposició moderats sobre els jihadistes, i finalment podria incrementar la pressió sobre Al-Assad i els seus aliats per negociar una solució política.

Per contra, en el millor dels casos un bombardeig limitat des de l'aire ens farà semblar febles, fins i tot si ataquem els objectius marcats. I si matem molts sirians donarem a Al-Assad l'oportunitat de desviar l'atenció dels 1.400 que ell va gasejar per centrar-la en les víctimes que nosaltres hàgim causat. A més, qui sap què més podria posar en marxa el nostre bombardeig de Síria. (Potser l'Iran decidiria que de sobte ha d'accelerar la seva cursa cap a la bomba nuclear.)

Però a més hem d'utilitzar totes les eines diplomàtiques de què disposem per avergonyir Al-Assad, la seva dona Asma, el seu germà assassí Maher i els col·laboradors que puguem certificar que han estat involucrats en l'atac amb gas. Hem d'arrossegar els seus noms fins al Consell de Seguretat i fins al Tribunal Penal Internacional perquè se'ls condemni. Els hem de fer famosos. Hem de penjar metafòricament les seves fotografies a totes les oficines de correus del món, presentant-los com a persones buscades per delictes de lesa humanitat.

Cal no subestimar l'efecte dissuasor que pot tenir en la comunitat mundial el fet de posar la marca de Caín als seus fronts perquè sàpiguen que tant ells com les seves famílies no podran viatjar mai més enlloc, excepte a Corea del Nord, l'Iran i la residència rural de Vladímir Putin. Fins i tot podria portar alguns dels partidaris d'Al-Assad a voler desfer-se'n i a buscar un acord polític.

Si ens limitem a bombardejar Síria tots sols per defensar la nostra línia vermella, convertim la resta del món en espectadors, i molts se'ns giraran en contra. Si avergonyim les persones que van perpetrar aquest atac amb gas verinós, podrem convocar la resta del món a redibuixar aquesta línia vermella com una línia moral i, per tant, global. Per a Putin, la Xina i l'Iran, denunciar els bombardejos nord-americans és fàcil, però els és molt més difícil defensar l'ús sirià d'armes de destrucció massiva, així que obliguem-los a triar. I el millor de tot: una resposta moral -un avergonyiment- pot ser una resposta il·limitada, no limitada.

L'atac amb míssils de creuer satisfà la necessitat d'Obama de preservar la seva credibilitat. Però també corre el risc de desplaçar el focus des del comportament d'Al-Assad fins al nostre, i -en lloc de donar poder als rebels perquè puguin actuar, i en lloc d'empènyer el món a actuar- ens podria convertir en els protagonistes d'aquesta història d'una manera que no volem ser-ho. "Armar i avergonyir" és la millor opció que tenim d'ajudar les forces decents de Síria, de dissuadir en l'ús de gas verinós, d'aïllar Al-Assad i de pressionar-lo a ell i als seus perquè s'avinguin a negociar. És perfecte? No, però és que avui, a Síria, perfecte no apareix al menú.

Més continguts de