És l'enemic més directe del consum i la pitjor blasfèmia d'un publicista. Obliga a viure simplement, despullats de tot el que és superflu. Retira tots els coixins que impedeixen que la vida ens endureixi.
És un cant al sacrifici, un retorn a les cartilles de racionament. El desert que cal travessar quan després d'anys d'estirar més el braç que la màniga els que ens pagaven la festa diuen prou.
I en molts sentits podria ser la ressaca d'una borratxera que ens impedia viure intensament els petits moments. L'amarga medicina que fent excepció del que era norma ens ho torna a fer plaent.
Però, perquè fos tan benèfica, caldria que tots plegats, havent-ho debatut, decidíssim canviar d'estil de vida conscients que el consum desenfrenat no ens fa feliços i s'està carregant el planeta.
No és aquest el cas. Ens apuntem a l'austeritat perquè estem cagats de por i qui no està a l'atur tem perdre la feina. Cap dels líders que ara la prediquen va aixecar ni un dit per aturar l'orgia de consum. L'orgia l'han aturat els déus invisibles dels mercats.
Serem austers a contracor i emprenyats. Serem austers sabent que els principals responsables de la crisi continuen vivint en luxoses cases amb piscina.
Però que vigilin. L'austeritat deixa espai al pensament crític i obliga a un oci tan pobre i miserable com llegir llibres i recuperar el gust per la conversa. Corren el perill que li agafem el gust i quan els mateixos déus ens ordenin consumir no consumeixi ni déu.
