La Candelera

La Candelera és una festa que m'agrada especialment. Ara ja gairebé ningú no en sap res, esclar, perquè es tracta d'una festa religiosa que ha perdut la seva presència cultural, com tantes altres. Des del punt de vista religiós, en la litúrgia catòlica, se celebra la presentació del nen Jesús al Temple. Segons la llei de Moisès, quaranta dies després del part d'un primogènit, havia de ser presentat a Déu. Els pares de la criatura oferien un parell de tórtores o de colomins. Els pares de Jesús van voler seguir la llei i van baixar de Natzaret, on vivien, fins a Jerusalem, on hi havia el Temple. Resulta que un vell de Jerusalem, Simeó, virtuós i complidor, havia pregat a Déu que no el deixés morir fins que no veiés el Messies. Quan Josep i Maria van arribar al Temple amb el Nen, Simeó, que hi era -de fet, no se'n movia-, va prendre el Nen en braços i va dir aquella famosa oració que, en llatí -ell la degué dir en hebreu o en arameu-, comença amb aquell cèlebre Nunc dimittis..., és a dir: "Ara deixa marxar el teu servent..." Com si diguéssim: "Ara ja em puc morir". La Candelera, en el fons, és la festa que celebra la consecució del desig més profund. El de Simeó, però també el nostre. Abans, quan la gent tenia cultura religiosa, quan algú aconseguia una cosa llargament desitjada deia: és el meu Nunc dimittis. Era una frase feta.

Amb la Candelera s'acaba el cicle de Nadal, es desmunta el pessebre, es treu l'arbre i les penjarolles decoratives i es comença a enfilar la vida normal. L'hivern fa de les seves, però hi ha en l'aire una vaga promesa de primavera. Les mimoses floreixen, els ametllers també, i cada dia es fa fosc una mica més tard. I com que al vell Simeó se li va acudir dir que aquell Nen seria la llum de les nacions, doncs d'aquí ve que, a la missa del dia, s'encenguin candeles, i això explica el nom de la festa. Abans era una festa popular. I es va inventar allò de "Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu". Aquest any ha rigut amb ganes, com a mínim a Poblet, on jo era. El cel, d'un blau enlluernador, semblava brunyit per un vent glacial del nord-oest, és a dir, mestral. No sé si haurem de fer cas del refrany, perquè rima. Josep Pla deia que no ens havíem de fiar dels refranys que rimaven, perquè més que de la veritat eren fills de la rima. Ja ho veurem.

Quan la Candelera s'escau en dissabte o en diumenge, m'agrada anar a celebrar-la a Montserrat. Però aquest any m'he decantat per la competència. He canviat la solemnitat de la litúrgia montserratina per l'austeritat de la cistercenca. I n'estic content.

Poblet és un monestir immens, d'una arquitectura que impressiona. El pas de la història ha deixat en aquell conjunt heterogeni les seves marques i el que és curiós és que les pedres romàniques dels orígens, les pregòtiques de l'església abacial, les civils del palau reial, les militars de les torres, les del gòtic florit del cimbori, les barroques de la llanterna de la sagristia nova i de la façana de l'església, totes aquelles pedres que a la llum de la posta es dauren amb els tons d'una carnalitat confortable semblen posades al mateix temps. Hi ha una estranya unitat en el conjunt monàstic de Poblet. És la unitat del triomf de la història.

De sant Bernat, fent la reforma dels benedictins, als comtes catalans que criden els seus monjos per colonitzar la Catalunya nova; de Jaume I, que s'hi va fer enterrar, a tots els reis que vingueren després; de Martí I, que s'hi va fer un palauet, a la desamortització de Mendizábal, que va arrasar segles de cultura; dels quatre monjos cistercencs italians que a la post Guerra Civil Espanyola van reprendre-hi la vida de l' ora et labora a Tarradellas, que hi va deixar l'arxiu, són segles i segles de vida i de fertilitat.

M'agrada Poblet, té una rara bellesa entre pagesa i àulica. Penso tot això en la tenebra de la basílica a l'hora de completes, mentre els monjos reciten els salms d'abans d'anar a dormir, mentre canten aquella salve lleugerament cortesana. Sant Bernat va crear una colla de cavallers i els va donar una dama, Maria, i els va escriure aquella salutació preciosa que tants creients, monjos o no, escampats pel món, diuen encara cada dia: Salve, regina! La preciosa imatge miquelangelesca que presideix el retaule, en la foscor, no es veia. Però era igual. A l'escenari de Poblet, aquelles paraules prenien una realitat especial. Venien del fons dels segles, eren vives i creïbles, eficaces, et feien companyia.

Més continguts de

El + vist

El + comentat