Catalàndia

Islàndia ha estat, per a molta gent, una descoberta recent, tant en termes geogràfics i turístics com, sobretot, polítics i democràtics. De fet, no va ser pràcticament fins a l’any 2008 que vam aprendre a escriure correctament Reykjavík.

L’esclat del volcà financer islandès, l’octubre d’aquell any, quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota, va ser sonat. Però encara ho van més ser les mobilitzacions que se’n van derivar. La bombolla que s’havia construït al seu voltant, emparada en la pàtina de llibertat amb què el capitalisme pretén envernissar la seva deriva generadora de desigualtats, havia esclatat. Després d’anys de ceguesa i connivència amb determinades pràctiques especulatives, molta gent va descobrir que allò de deixar que les finances actuessin al seu aire (el laissez faire financer, la desregulació) se’ls havia girat en contra.

La Revolució de les Cassoles, iniciada l’any 2009, va esdevenir un símbol de la indignació mundial contra el crim de coll blanc i un bri d’esperança per a molta gent que creia que a la plaça de l’Althing estava naixent una nova democràcia global. La caiguda dels buykings i la, fins a cert punt, modèlica organització social que va canalitzar la indignació va fer pensar que a Islàndia sí, a Islàndia ho estaven fent. Molta gent ens hi vam fixar, vam estudiar el cas, vam anar-hi per aprendre’n.

Què en queda, ara, de tot allò?

La resposta a aquesta pregunta la trobem en el treball autoeditat d’Èric Lluent que en el títol ja ho diu tot (o pràcticament): Islàndia 2013. Crònica d’una decepció. Lluent s’encarrega de desmuntar dues idees que poden conduir a confondre desig amb realitat. Una, que a Islàndia els banquers i responsables de la crisi ho estan pagant (la veritat és que els empresonaments són mínims, i les penes menors). I dues, que ara compten amb una nova Constitució que ha estat reescrita gràcies a un procés participatiu exemplar (malauradament, el text es troba desat i segurament florint-se en un calaix del Parlament). A tot plegat cal afegir que en els darreres eleccions van recuperar el poder, precisament, els que van ser responsables de la fal·làcia financera.

Fa pocs dies vaig tenir ocasió de visitar novament Islàndia, convidat per Diplocat. La primera vegada que hi havia anat va ser fa aproximadament tres anys, en el marc de les converses que aquest país mantenia amb la UE per encarar una potencial adhesió. Si en aquell moment les meves lectures de referència van ser Islandia, revolución bajo el volcán (de Xavier Moret) i La revolución de los vikingos. La victoria de los ciudadanos (d’Elvira Méndez), en aquesta ocasió va ser el text de Lluent el que em va il·lustrar sobre el moment actual.

Les converses que vaig mantenir amb diversos actors (islandesos i d’altres), em van convèncer que, tal com sol succeir quan hi ha una alta expectativa bolcada sobre un moment, un procés o una revolta, aquest se sol contaminar, ho vulguem o no, del que cadascú de nosaltres voldríem que en realitat acabés sent. Trobo aquesta reacció del tot normal, i lògica, especialment donat el moment actual, de flagrant crisi sistèmica, i de necessitat imperiosa de veure renéixer la democràcia (nacional, europea), com a principi gestor de les nostres relacions humanes i col·lectives.

No obstant, tal com exposa Lluent, si bé les protestes a Islàndia poden semblar un patró a exportar a d’altres revoltes a Europa, és tan gran la singularitat d’aquella illa que aquesta exportació és més una quimera que una realitat factible.

En qualsevol cas, que no sigui un model no significa que no se’n pugui aprendre. La tesi que defenso aquí és que es tracta de fixar-nos més en allò que volien fer que en allò que han fet. El fenomen islandès pot no ser cap manual d’instruccions (cap realitat al món ho és, per definició), però sí que pot actuar com a far que ens avisa d’on es troben els esculls i, en conseqüència, intentar esquivar-los.

Catalunya no és Islàndia. Diguem-nos-ho clar, i no cometem l’error de voler imitar el que no és imitable. Però tant l’una com l’altra tenen la llavor de la revolució sembrada. Islàndia té la seva pròpia idiosincràsia i ha de fer el seu camí. A Catalunya hem de fer el nostre. Els dos camins, però, tenen punts en comú. Les dues societats busquen un nou espai, un nou país, on poder bastir les esperances de canvi i progrés. Darrere les llegendes i els mites s’hi pot trobar, si es vol, aquella flaire de realitat que ens permet comprendre i transformar el món que ens envolta. La resposta, potser, la trobem a Catalàndia. Jo, per si de cas, aniria fent via.

Més continguts de

El + vist

El + comentat