En el recent debat de política general al Congrés, el president Rajoy va dir que li preocupava la sort de totes les persones que viuen a Catalunya i que s’arrisqui el seu benestar i futur. En una democràcia, el futur d’un país el decideixen els seus ciutadans. Per tant, que Rajoy deixi votar lliurement als catalans quin volen que sigui el seu futur, ja sigui dins de l’estat espanyol o fora: aquesta seria la millor manera de preocupar-se pel seu benestar i el seu futur.
Precisament, a fi que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur, cal que se’ls informi de quines serien les conseqüències de seguir formant part d’Espanya o marxar-ne. Des d’un punt de vista econòmic s’ha parlat moltíssim de la viabilitat d’una Catalunya independent, una qüestió sobre la qual no hi ha cap dubte. Ara bé, tot i que segurament encara s’hi haurà de seguir insistint per desmentir missatges que qüestionen aquesta viabilitat, ja és l’hora de començar a parlar del model de país a què haurien d’aspirar els catalans si la majoria decideixen tenir un estat propi.
Catalunya, amb 7,5 milions d’habitants, podria aspirar a assemblar-se a altres països europeus que, per les seves dimensions, podrien ser Àustria (8,5 milions d’habitants), Bèlgica (11,2), Dinamarca (5,6), Suècia (9,6) o Suïssa (8,0). Segons xifres del 2012, tenen un PIB per càpita en poder de paritat de compra entre els 31.000 i 33.000 euros per habitant, no gaire per sobre del de Catalunya, que se situa al voltant dels 30.000 euros. Suïssa és l’excepció, amb un PIB per càpita de 40.300 euros.
Així mateix, es tracta de països altament competitius. El World Economic Forum elabora un rànquing de 148 països ordenats de més a menys competitivitat. Suïssa ocupa la primera posició, Suècia la sisena. Els altres tres països esmentats estan entre la quinzena i la dissetena posició. S’ha de recordar que Espanya es troba en la posició 35.
Catalunya té les potencialitats per arribar a presentar el nivell de PIB per habitant i la competitivitat d’aquests països. La globalització i els acords de lliure comerç han reduït enormement els avantatges de formar part d’un gran mercat interior. Quan el context era el proteccionisme i el comerç poc liberalitzat, les empreses que formaven part de països grans tenien avantatges. Però això deixa de ser així en mercats liberalitzats on les fronteres perden importància, ja que els països petits poden vendre a altres països amb la mateixa facilitat amb què els països grans venen en el seu mercat interior. Per tant, la globalització redueix els costos de la secessió dels territoris que, com Catalunya, formen part d’estats grans. Alhora, l’evidència empírica demostra que la dimensió d’un país no té gaire influència en el seu creixement econòmic, ja que es poden aconseguir economies d’escala en el creixement per una alta obertura comercial.
L’economia catalana és la més oberta i exportadora de l’estat espanyol. El 2012 les exportacions de béns a la resta del món van suposar el 28,3% del PIB català, mentre que les de l’estat espanyol sense Catalunya van representar només el 19,7% del PIB de la resta de l’Estat. D’altra banda, i al contrari del que passava fa pocs anys, Catalunya exporta a la resta del món més que no pas ven a la resta de l’Estat: el 2012 les proporcions eren 57,3% i 42,7%, respectivament. Això demostra que Catalunya depèn cada vegada menys del mercat espanyol i que té les potencialitats per ser molt competitiva. No fa gaire temps, Gary Becker, premi Nobel d’economia el 1993, afirmava al seu blog que una Catalunya independent seria plenament competitiva.
Si Catalunya, doncs, pot aspirar a situar-se al nivell de riquesa i competitivitat dels països mencionats, això també l’ha de portar a tenir el seu nivell d’estat del benestar. Actualment, la despesa pública catalana en els serveis bàsics que configuren l’estat del benestar està per sota de la mitjana d’aquests països. La despesa pública catalana en educació, sanitat i pensions és del 3,7%, 4,7% i 9,2% del PIB català, mentre que la mitjana dels cinc països de referència és del 6,7%, 6,6% i 14,6%, respectivament. Aquestes dades ofereixen per elles mateixes el camí que hauria de recórrer el futur estat català en matèria d’estat del benestar.
Són molts els reptes que s’haurien d’assumir per construir un estat. Entre d’altres, la creació d’una administració pública al servei del ciutadà, eficient, flexible i transparent, i el disseny d’unes polítiques pròpies i d’un nou marc regulador en els àmbits fiscal, laboral o financer més adequats a la nostra realitat social i econòmica.
La construcció d’un estat és un projecte engrescador i alhora una gran oportunitat per tenir un país equiparable als millors estats europeus en matèria de riquesa i benestar.
