Vaig llegir amb molta atenció l’article que l’amic Joan Majó va publicar en aquesta mateixa plana el 18 de juliol (“El dilema davant la impotència”). S’hi establia una interessant triangulació entre les aspiracions nacionals de Catalunya, els problemes d’Espanya i els reptes de la Unió Europea. Certament, aquestes tres peces de l’escaquer estan lligades per vincles complexos, i no és descartable en absolut que el creixent desinterès, o fins i tot desafecció, de molts catalans cap a la UE tingui a veure amb el creixent desinterès, o fins i tot desafecció, dels mandataris de Brussel·les cap a les aspiracions de Catalunya. Convé, però, descartar el dilema entre una Catalunya sobirana però cada cop més allunyada de la UE, i una Catalunya plenament integrada a la Unió, però amb l’ statu quo actual. “Una Europa plural i federal, que substitueixi l’Europa dels estats -concloïa l’article de Majó-, farà més forta la UE i farà més fàcil l’augment del nostre autogovern en els temes que encara corresponguin als estats. En canvi, les millores de l’autogovern que suposin la desaparició o la debilitació del nostre lligam amb la UE poden portar avenços aparents, però amb balanç final negatiu”. Aquestes consideracions em semblen molt oportunes precisament perquè ja han passat els comicis europeus i es pot parlar amb calma, més enllà del titular de míting, de qüestions tan importants com aquesta.
Però estic convençut -i això és el que provaré d’argumentar aquí- que tot i que aquesta “Europa plural i federal que substitueixi l’Europa dels estats” resulta imaginable, és constitutivament impossible. La identitat de Catalunya i la d’altres nacions sense estat resulta conflictiva en el si de la UE justament perquè va ser fundada com a resposta a una molt concreta interpretació de la Segona Guerra Mundial en què qualsevol reivindicació nacional que no quadrés amb l’statu quo i amb les fronteres derivades de la Conferència de Ialta es considerava inacceptable. En l’imaginari d’un alemany o d’un francès corrent d’una determinada generació, el procés que es viu a Catalunya evoca una cosa més semblant als Sudets, Alsàcia o el Saarland que no pas el que va representar la independència de Noruega respecte de Suècia l’any 1905, per exemple. La UE, en definitiva, resulta indestriable d’aquella mirada traumatitzada. França i Alemanya es van donar la mà per tenir interessos en comú, i van tancar qualsevol possibilitat d’una Europa que no fos la dels estats. Tot i que hi ha moltes maneres d’entendre la identitat, des de la perspectiva fundacional de la UE, totes les que tenen relació amb moviments d’emancipació nacional són essencialistes i excloents, i potencialment perilloses. Vegeu, si no, l’agra i quasi impertinent resposta de Junker a Terricabras, fa ben poc. O les paraules de Merkel fa pocs dies. La llista fóra inacabable. La cosa, però, no va contra Catalunya sinó, genèricament, contra qualsevol modificació de l’ statu quo territorial, encara que es plantegi per mitjà d’exquisits procediments democràtics. En cas que a Escòcia guanyés el sí, per exemple, està previst que el nou estat hauria de passar per un complex i inútil pedregar burocràtic que retardaria el seu ingrés i que, molt probablement, resultaria lesiu per als seus interessos. Repeteixo que tot plegat no és el resultat de la casualitat, sinó que constitueix justament l’acta fundacional de la UE, quanFrança i Alemanya van decidir que per evitar futures batusses les fronteres esdevindrien sagrades.
Les idees -totes, sense excepcions- es poden debatre per mitjà de consideracions racionals. Les mentalitats, en canvi, són immunes als arguments, i justament per això són mentalitats. L’imaginari sobre el qual es va bastir el que posteriorment seria l’actual UE marca inexorablement la seva identitat institucional. Entre el Tractat de París del 18 d’abril del 1951 (el de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) i la caiguda de Berlín el maig del 1945 només havien passat 6 anys. Aquest fet no es pot canviar tan fàcilment. Però tampoc es pot canviar tan fàcilment l’innegociable europeisme del catalanisme, fins i tot des del punt més remot de la seva fundació: la represa dels Jocs Florals del 1859 constituïa una recreació en clau romàntica dels orígens medievals del certamen. Se celebraven des del 1323 a Tolosa de Llenguadoc, i constituïen una mostra de l’eclosió cultural de l’Europa d’aquella època. Catalunya, Europa: heus aquí dos imaginaris creuats per un joc d’equívocs, tristament.
