Comencem a invertir a l’Àfrica

No totes les conseqüències de l’epidèmia d’Ebola són indesitjables. Així que el virus s’ha infiltrat en les venes d’Occident, un calfred ens ha tornat a la realitat. L’Àfrica és aquí al costat i no podem viure en la il·lusió de fronteres estanques, cecs al que està passant allà baix. ¿De què serveix una tanca com la de Melilla, quan el que volem aturar és una malaltia mortal que ens pot afectar? La realitat és obstinada i, encara que ho pretenguem, no podem allunyar el continent que avui condiciona el nostre present i que, sens dubte, demà acabarà per definir el nostre futur.

Ha tornat el pànic -justificat o no- i ha tornat amb ell l’angoixa i la idea que no hi ha societats sense risc, tampoc la nostra. Com el terrorisme, les finances o el clima, la salut és un desafiament global al qual difícilment els estats poden donar resposta per si sols, i menys en el cas de països, com els de l’Ebola, amb sistemes de salut desestructurats per anys d’enfrontament i conflictes prolongats. El millor d’aquest virus és que hagi captat l’atenció mundial. És bo que ens hagi fet recuperar un cert sentit d’urgència per actuar globalment. És bo que hagi fet saltar pels aires les polítiques cegues que han posat a zero les partides de cooperació atribuint-ne la culpa a la crisi. Però ara, en el moment en què decau l’atenció, l’error seria començar a mirar cap a una altra banda.

La crisi no ha passat. L’Àfrica sobreviurà a l’Ebola, però que ho faci requerirà l’esforç de tots. Primer, adreçat als països i les poblacions més afectats per aquesta malaltia. El pas de l’Ebola ha arrasat uns sistemes de salut molt precaris. A Sierra Leone, Libèria i Guinea, països on l’epidèmia fa estralls, la gent hi mor d’un simple part o de malalties com la malària per manca d’accés als serveis bàsics de salut. Mentre la salut d’aquestes poblacions continuï estant tan amenaçada, la nostra tampoc estarà fora de perill. La necessitat de reforçar els seus sistemes de salut no és, per tant, una ajuda sinó una inversió.

L’Àfrica és un veí enorme de fronteres poroses, i qualsevol problema de seguretat que s’hi produeixi ens afecta. No cal que viatgi en forma d’epidèmia. El desequilibri i la inseguretat són factors que també generen desplaçament, i la nostra ubicació ens converteix en una escala ben pròxima. Ho som per al trànsit humà i, si no fem res per evitar-ho, serem també víctimes de la inestabilitat que generen els grups radicals islàmics que proliferen des de Somàlia fins a Mauritània.

Per què no hem cuidat més una cosa que està passant tan a prop? Al marge de la crisi, que ha fet miques la idea que les partides destinades al desenvolupament global són part d’una estratègia sòlida de les relacions internacionals d’un país, potser no s’ha fallat per tenir unes mires massa curtes, sinó per la manera que tenim de mirar. Hem de deixar de contemplar l’Àfrica com el continent fosc on van a parar missioners i expatriats per fer el bé. En l’imaginari comú, el continent apareix com un conjunt de desastres, conflictes, estats fallits i governs corruptes del qual ni els mitjans aconsegueixen escapar.

Aquesta imatge tòpica que The Economist va batejar com “un continent sense esperança” l’any 2000 no reflecteix tota la realitat. Des de llavors, set de les deu economies que més han prosperat al món són africanes. Països com Ghana i Moçambic fa anys que creixen per sobre del 7%, i altres sense recursos naturals, com Etiòpia i Ruanda, no queden enrere. El repartiment de tota aquesta riquesa en països que l’acaben d’adquirir és encara una assignatura pendent, però també cal dir que el continent ha entrat en l’era digital amb avenços que aquí encara són precaris, com ara el pagament per telefonia digital en substitució de les targetes de plàstic.

El creixement és vertiginós i no només en economia. L’Àfrica triplicarà la seva població en els pròxims 20 anys. En aquell moment, dos terços de tots els joves del món en edat de treballar seran allà. La pressió demogràfica és un altre desafiament, però hi ha una manera coneguda de frenar-la: reduint la mortalitat infantil es frena l’índex de natalitat.

En el moment en què la globalització ha transformat la idea del desenvolupament, la salut és una bona porta d’entrada. No es tracta d’un mer transvasament de recursos del Nord al Sud, sinó d’un intercanvi de coneixement. Comencem a invertir a l’Àfrica, però fem-ho d’una manera diferent de com ho hem fet fins ara. Només cal començar a mirar-ho com una oportunitat, no com una amenaça.

Més continguts de

El + vist

El + comentat