Conflictes després d’una batalla

1.Un grup de jueus van passar més d’un any amagant-se dels nazis i de la deportació als camps de concentració en les clavegueres de la ciutat ucraïnesa de Lviv. Aquests jueus no haurien pogut sobreviure si no els hagués ajudat un netejador del clavegueram municipal, el polonès Socha. Després de l’alliberació de la ciutat per les tropes soviètiques, el 1944, una nena del grup va escriure un llibre de testimoni, El jersei verd, sobre la seva experiència. Sense el seu testimoni la posteritat no hauria conegut aquesta història.

2.El règim nazi mostrava el camp de concentració de Theresienstadt, a uns 100 km de Praga, com un camp modèlic. Tanmateix, Benjamin Murmelstein, l’últim president del consell jueu de Theresienstadt, va donar testimoni que, en realitat, els jueus hi estaven sotmesos a treballar en les pitjors condicions imaginables i, si no els mataven, morien a desenes de milers de malnutrició i malalties, sobretot els ancians, que hi eren majoria. Sense el testimoni de Murmelstein no hauríem sabut què passava exactament al camp de Theresienstadt.

3.Tots dos testimonis s’han portat al cinema. En la 16a edició del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, que va tenir lloc del 10 al 15 de juny, es van poder veure dues pel·lícules excel·lents basades en aquestes històries que testimoniaven la barbàrie nazi: In darkness -entre molts altres premis nominada per a l’Oscar el 2012, de la coneguda cineasta polonesa Agnieszka Holland-, i L’últim dels injustos (2013) -que Xavier Antich va presentar magistralment al festival, i és de Claude Lanzmann, el realitzador del mític film Shoah.

El testimoni Benjamin Murmelstein, l’últim president ( ältester ) del Judenrat del camp de concentració de Theresienstadt, parlava en L’últim dels injustos de la generositat dels consells jueus. L’espectador queda convençut que Murmelstein, tant a Theresienstadt com abans a Viena, on era l’últim cap dels rabins durant l’era nazi, es desvivia per ajudar la comunitat jueva.

En canvi Hannah Arendt, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem, va denunciar la covardia dels presidents dels Judenrats que van intentar salvar la pròpia pell sacrificant la gent de la comunitat. Quina versió hem de creure, doncs?

4. Murmelstein testimoniava, en el documental de Lanzmann, que com a cap dels rabins de Viena, el 1938, havia de tractar amb freqüència Adolf Eichmann, membre dels SS i, en els anys trenta, cap del departament dedicat als afers jueus, sobretot de l’emigració que els nazis aleshores encoratjaven a través de la violència i l’opressió econòmica que exercien envers els jueus. Murmelstein va descriure Eichmann com un home fredament cruel, capaç d’expoliar els darrers béns dels ciutadans jueus prometent-los passatges a països de l’Amèrica Llatina que eren falsos. I tot en benefici propi, pura corrupció. Murmelstein no trobava cap paraula per justificar el líder de les SS, que més tard es va convertir en un dels màxims responsables de l’Holocaust. Després de la guerra, Eichmann va fugir a l’Argentina; allà els serveis secrets israelians el van capturar i el van portar a Jerusalem, on va ser jutjat i sentenciat a mort.

Murmelstein no va poder evitar parlar de Hannah Arendt i del seu retrat del promotor de l’Holocaust en el llibre Eichmann a Jerusalem, a més a més del concepte de la banalitat del mal que la filòsofa jueva d’origen alemany havia encunyat. Amb un gest de rebuig taxatiu, Benjamin Murmelstein afirma: “Madame Arendt no va entendre ni gota d’Eichmann; durant el judici a Jerusalem devia sucumbir a la ben preparada autojustificació del nazi”.

5.Segons el concepte de la banalitat del mal, l’Eichmann d’Arendt no era l’encarnació del mal, sinó un home gris i normal amb un desenvolupat sentit de l’ordre que havia fet seva la ideologia nazi, la qual no s’entenia sense l’antisemitisme, i, orgullós de si mateix, la va posar en pràctica. Arendt, en el seu llibre, va insinuar que Eichmann era un home com molts d’altres, un buròcrata disciplinat i ambiciós: no un ogre sanguinari sinó una persona “terriblement i temiblement normal”; un producte del seu temps i del règim que li va tocar viure.

La visió d’Arendt contrastava amb la del fiscal de Jerusalem, que, d’acord amb l’opinió pública, va retratar Eichmann com un monstre al servei d’un règim criminal, com un home que odiava els jueus de forma patològica i que fredament va organitzar la seva anihilació. Arendt, en canvi, va escriure: “El que va quedar en les ments de les persones com Eichmann no era una ideologia racional o coherent sinó únicament la consciència de participar en alguna cosa històrica, gran, única”. Dit en paraules d’Aristòtil, en lloc de limitar-se a ser una “historiadora”, Arendt va voler convertir-se en “poeta”.

6.Existeix la tendència natural de considerar que un testimoni és més fidedigne que un pensador, perquè ha viscut una cosa que molts altres no han experimentat. En aparença, qui ha viscut alguna cosa ho sap tot sobre ella, i si el testimoni ha sofert en un camp de concentració, el seu patiment sembla donar-li encara més raó. Tanmateix, el pensador o l’historiador, que prenen distància dels fets que examinen, que tenen en compte un ampli context històric, que descarten qualsevol traça de sentimentalisme i grandiloqüència i es deixen guiar pel seu esperit analític i una dosi ben mesurada d’intuïció, poden arribar a conclusions tan o més lúcides que el testimoni. De manera que tant la història del testimoni com la tesi del pensador (les quals, com hem vist, arriben a contradir-se) poden servir-nos per acostar-nos a la complexa veritat del que va passar.

Més continguts de