Desamericanitzar el món

Durant l'últim episodi de la farsa de Washington que ha deixat estupefacte un món desconcertat, un comentarista xinès ha afirmat que si els Estats Units no poden ser un membre responsable del sistema mundial potser convindria que el món "es desamericanitzés" i es distanciés d'un estat canalla (un rogue state ) que, tot i ser el poder militar hegemònic, està perdent credibilitat en altres àmbits.

La causa immediata del desastre que ha tingut lloc a Washington ha estat el pronunciat gir a la dreta de la classe política. En el passat, de vegades algú havia definit els EUA -amb ironia però amb força encert- com un estat de partit únic: el partit dels negocis, amb dues faccions anomenades demòcrates i republicans.

Ara, però, això ja no és així. Els EUA segueixen sent un estat de partit únic, el partit dels negocis. Però només hi ha una facció: els republicans moderats, ara anomenats Nous Demòcrates (com s'autodenomina la coalició que funciona al Congrés dels Estats Units).

Encara hi ha una organització republicana, però ja fa molt de temps que va deixar enrere qualsevol pretensió de ser un partit parlamentari normal. El comentarista conservador Norman Ornstein, de l'American Enterprise Institute, defineix els actuals republicans com "una insurrecció radical, d'ideologia extremista, que fa cas omís dels fets i els acords i menysprea la legitimitat de l'oposició política": un greu perill per a la societat.

El partit es dedica en cos i ànima al servei dels rics i el sector empresarial. Com que des d'aquesta plataforma no es poden guanyar vots, s'han vist obligats a mobilitzar els sectors socials més extremistes, segons els criteris aplicats a tot el món. La insensatesa ha esdevingut la norma entre els membres del Tea Party i entre molts altres que han abandonat la moderació.

L' establishment republicà i els seus mecenes empresarials preveien fer-los servir com a ariet en l'atac neoliberal contra la població: per privatitzar, desregular i posar bastons a les rodes al govern, i per conservar alhora el suport dels que estan al servei de la riquesa i el poder, com ara l'exèrcit.

L' establishment republicà se n'ha sortit en part, però ara descobreix, amb gran consternació, que no pot controlar les seves bases. I les repercussions que això té en la societat americana encara són més greus. Vegeu, a tall d'exemple, la virulenta reacció contra la llei d'assistència sanitària assequible i el tancament gairebé consumat de l'administració.

L'observació del comentarista xinès no és una novetat. El 1999, el politòleg Samuel P. Huntington va avisar que a la major part del món els EUA s'estaven convertint en "la superpotència canalla " i la gent els considerava com "la pitjor amenaça exterior per a la seva societat".

Al cap de pocs mesos d'iniciar-se el mandat de Bush, Robert Jervis, president de l'American Political Science Association, va advertir: "En realitat, als ulls de gran part del món, els Estats Units són l'estat més canalla de tots". Tant Huntington com Jervis han avisat que aquesta manera d'actuar és imprudent. Les conseqüències poden ser perjudicials per als EUA.

A l'últim número de Foreign Affairs , la principal revista de l' establishment , David Kaye analitza un aspecte d'aquest distanciament entre el món i Washington: el rebuig dels tractats multilaterals, "com si només fossin un joc".

Kaye explica que alguns tractats es rebutgen de pla, com quan el Senat "va votar, el 2012, contra la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitats i, el 1999, contra el Tractat de Prohibició Total d'Assajos Nuclears (CTBT)".

Altres tractats es deixen de banda a través de la inacció en "temes com el treball, els drets econòmics i culturals, les espècies en perill d'extinció, la contaminació, els conflictes armats, el manteniment de la pau, les armes nuclears, el dret del mar i la discriminació contra les dones".

L'incompliment de les obligacions internacionals "ha arrelat tant", diu Kaye, "que els governs estrangers ja no compten amb la ratificació de Washington ni amb la seva plena participació en les institucions creades per als tractats". "El món avança -continua-, i les lleis es fan en altres llocs, amb una participació limitada (si és que n'hi ha cap) dels nord-americans".

Tot i que no és nova, aquesta pràctica s'ha refermat aquests últims anys, juntament amb l'acceptació silenciosa al nostre país de la doctrina segons la qual els EUA tenen tot el dret a actuar com un estat canalla .

Per fixar-nos en un exemple típic, fa unes setmanes les forces d'operacions especials dels Estats Units van segrestar als carrers de Trípoli, la capital líbia, el sospitós Abu Anas al-Libi, a qui van portar a un vaixell de la marina per interrogar-lo sense advocat i sense respectar els seus drets. El secretari d'Estat, John Kerry, va informar la premsa que les accions eren legals perquè s'ajustaven a les lleis nord-americanes, i això no va suscitar cap comentari.

Els principis només són vàlids si són universals. No cal dir que les reaccions serien una mica diferents si les forces especials cubanes segrestessin el destacat terrorista Luis Posada Carriles a Miami i el portessin a Cuba per interrogar-lo i jutjar-lo de conformitat amb les lleis cubanes.

Aquestes accions són exclusives dels estats canalles . Més exactament, de l'únic estat canalla que és prou poderós per actuar amb impunitat: durant aquests últims anys, per perpetrar agressions quan li doni la gana, per terroritzar vastes regions del món amb atacs amb avions no tripulats i per a moltes coses més.

I per desafiar el món amb altres mètodes, com per exemple mantenint el bloqueig de Cuba malgrat la prolongada oposició de tots els països excepte Israel, que va votar amb el seu protector quan les Nacions Unides van tornar a condemnar l'embargament (resolució 188-2) a l'octubre.

Tant se val el que el món pugui pensar: les accions dels Estats Units són legítimes perquè nosaltres ho diem. Aquest principi ja el va enunciar el 1962 l'eminent estadista Dean Acheson, que va fer saber a l'American Society of International Law que no hi pot haver cap conflicte jurídic si els Estats Units responen a un desafiament al seu "poder, posició i prestigi".

Cuba va cometre aquest delicte quan va repel·lir una invasió dels EUA i després va tenir l'audàcia de sobreviure a un atac dissenyat per portar-hi "els terrors de la Terra", en paraules de l'historiador i assessor de Kennedy Arthur Schlesinger.

Quan els EUA van assolir la independència volien unir-se a la comunitat internacional de l'època. Per això la Declaració d'Independència comença expressant el desig que hi hagi "un respecte just a les opinions de la humanitat".

Pel que fa a aquesta qüestió, va ser fonamental l'evolució d'una confederació desordenada a una "nació digna de firmar tractats" -segons les paraules de l'historiador i diplomàtic Eliga H. Gould- que respectava els acords de l'ordre europeu. En assolir aquest estatus, la nova nació també va aconseguir el dret a actuar com volgués de portes endins.

D'aquesta manera, va procedir a desempallegar-se de la població indígena i a estendre l'esclavitud, una institució tan odiosa que a Anglaterra no es podia tolerar, com va dictaminar el 1772 el distingit jurista William Murray, comte de Mansfield. L'evolució de les lleis angleses va ser un dels factors que va impulsar una societat esclavista com la nord-americana a situar-se fora del seu abast.

El fet de convertir-se en una nació que podia subscriure tractats va comportar múltiples avantatges: el reconeixement dels altres països i la llibertat d'actuar sense interferències de portes endins. El poder hegemònic ofereix l'oportunitat d'esdevenir un estat canalla i desafiar amb plena llibertat el dret i les normes internacionals, però genera alhora més resistència a l'exterior i contribueix a la pròpia decadència mitjançant ferides autoinfligides.

Més continguts de

El + vist

El + comentat