Doctrina Margallo: algunes consideracions
Distingit ministre Margallo, sempre he cregut que vostè era una, sinó l'única, de les mentalitats assenyades que corrien pel govern espanyol. Formar part d'un executiu mediocre comporta algunes servituds i inconveniències que, a voltes, resulten degradants. He llegit ràpidament l'argumentari destinat a les ambaixades espanyoles respecte al moviment independentista català.
És cert que Catalunya no havia tingut mai un nivell d'autogovern tan alt. Tampoc Espanya havia gaudit de tanta prosperitat ni democràcia. Ni mai Europa havia estat en pau tants anys. Però el problema que plantegem els catalans és de més abast. Catalunya és una nació mil·lenària, vostè ho sap, i no pot sobreviure com a tal dins d'un sistema que talla amb el mateix patró 17 autonomies. Catalunya reclama un estatus absolutament especial. Legal, cultural i econòmic. El sistema autonòmic espanyol és insostenible, tret que s'apliqui l'espoli i el menyspreu sobre algun dels territoris, com ara Catalunya. Això a la resta del món ja ho saben. Intentar impressionar-los amb les inversions que fa l'Estat a Catalunya és ridícul. Tothom sap que es tracta de diners que van ser, abans, recaptats a Catalunya.
No li negaré que els catalans som una mica il·lusos. Vam abraçar la Transició amb excessiu entusiasme. Tot a canvi d'unes expectatives inflamades que no s'han complert. Que dos dels set ponents constitucionals fossin catalans ens va fer entreveure el que no era. Per això hem canviat d'opinió. Deixi'ns votar per explicar al món com veiem la Constitució, avui. Ho hem de defensar així. No crec que utilitzar el dret internacional sigui el camí per defensar el procés català. El dret internacional, pel que fa a les nacions, es basa en els fets consumats. Moltes coses semblaven impossibles abans de la caiguda del Mur de Berlín. El dret no és res més que la lògica del comportament humà compendiat en unes regles. I la lògica humana canvia amb els anys.
Observo que pretén comparar el sistema institucional d'Espanya i el del Regne Unit. Sincerament, fer això és insensat. Diu que res es pot comparar (el comportament dels nacionalismes català i escocès, el marc legal, etc.) excepte el respecte a la llei que els dos governs, espanyol i britànic, practiquen. Si jo fos membre del govern britànic m'emprenyaria i elevaria una queixa. Per cert, com diríem en anglès allò que ha practicat el senyor Bárcenas mentre militava al PP? Barcening?
Els espanyols (malauradament els catalans també, i ara en paguem les conseqüències) ens hem acostumat a titllar d'insolidari tot aquell que protesta perquè paga una festa que no és la seva. Però els impostos són així de freds. Suposo que no deu voler aliar-se amb els britànics per aquest tema, no? Podria sortir a col·lació el referèndum de pertinença a la UE... ¿Voluntat de no conviure? Sí. Quan dos se separen és perquè almenys un no té voluntat de conviure. Això és un acte immoral?
En el tema del bilingüisme sóc especialment irritable. Dues anècdotes. El meu avi va néixer a Sarrià -quan aquest barri encara era un poble-. I les dificultats van ser seves, tota la vida, per parlar castellà correctament. Sense sentir-se nacionalista, per a ell sempre va ser una llengua estrangera d'imposició. Quan jo era petit, a l'època de Franco, els gitanos i els guàrdies municipals parlaven català. Ara ni els uns ni els altres ho fan. El bilingüisme és una collonada i en Pla té un article titulat El bilingüismo a Destino ( Calendario sin fechas, 27 abril de 1957). Llegeixi'l, sisplau. El català sempre va ser majoritari (per no dir únic) fins que gent amb l'estructura mental com la que vostès gasten va començar a prohibir-lo. No es tan difícil d'entendre, no? I pel que fa a la història, no m'embolicaré amb complicacions. És tossuda i relativament senzilla en el nostre cas: Catalunya va fer la Guerra de Successió contra Espanya, i la va perdre. I vet aquí on som.
Ah, i aquells que vostè anomena "els millors catalans" no van actuar mai en llibertat. Parlem d'etapes de dictadura. Però vostè falseja la realitat. Que Josep Pla no fos progre ni amant de la República no el fa espanyolista -aquí els catalans vam cometre amb ell un error imperdonable-. A més, oblida molts altres il·lustres que van morir a l'exili, o van tornar ja tard. Probablement, els millors cubans, per vostè, foren aquells que es van manifestar abans del 1898, mai després.
Bé, deixem-ho aquí. No m'amoïna el seu pla estratègic. Quan he viatjat pel món mai he detectat, entre la població de diferents països, cap ànsia per atansar-se a l'ambaixada espanyola per veure què hi diuen. No crec que ara ho facin tampoc. I menys per escoltar animalades que ni els van ni els vénen.
