Els EUA: l’estat terrorista número u

“Ja és oficial: els Estats Units són l’estat terrorista número u del món, i n’estan orgullosos”. Aquest hauria d’haver sigut el titular de la notícia que el 15 d’octubre va publicar en portada The New York Times, amb un encapçalament, però, més suau: “Un estudi de la CIA sobre les operacions encobertes alimenta l’escepticisme respecte a l’ajuda als rebels sirians”. L’article informava d’un estudi fet per la CIA sobre operacions secretes nord-americanes recents per valorar-ne l’eficàcia. La Casa Blanca ha arribat a la conclusió que, per desgràcia, els èxits són tan escassos que cal replantejar-se aquest tipus d’activitats. Segons l’article, Barack Obama va dir que havia demanat a la CIA que fes aquest estudi per veure si trobaven casos en què “finançar insurrectes i subministrar-los armes hagués donat bons resultats en algun país, i no van trobar gran cosa”. Per tant, Obama és reticent a mantenir aquesta mena d’activitats.

El primer paràgraf de l’article de The New York Times cita tres destacats exemples d’ajuda encoberta: Angola, Nicaragua i Cuba. En realitat, tots aquests casos van ser grans operacions terroristes dirigides pels Estats Units. Angola va ser envaïda per Sud-àfrica, que, segons Washington, es defensava d’un dels “grups terroristes més coneguts” del món: el Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela. Això passava el 1988. En aquella època, l’administració Reagan era pràcticament l’únic govern que defensava el règim de l’apartheid, fins al punt que va arribar a vulnerar les sancions del Congrés dels EUA per promoure el comerç amb el seu aliat sud-africà. Mentrestant, Washington es va unir a Sud-àfrica per prestar un suport decisiu a UNITA, l’exèrcit terrorista de Jonás Savimbi a Angola. Washington el va continuar ajudant fins i tot després que fos derrotat clarament en unes eleccions lliures escrupolosament supervisades i després que Sud-àfrica deixés de fer-li costat. Savimbi era un “monstre que, amb la seva set de poder, va provocar uns patiments atroços al seu poble”, en paraules de Marrack Goulding, l’ambaixador britànic a Angola.

Les conseqüències van ser nefastes. Segons una investigació de les Nacions Unides del 1989, els atacs sud-africans van causar un milió i mig de morts als països veïns, per no parlar del que passava dintre de la mateixa Sud-àfrica. Al final, els agressors sud-africans van ser derrotats i obligats a retirar-se de Namíbia, que havien ocupat il·legalment. Només els Estats Units van continuar donant suport al monstre Savimbi.

A Cuba, després de la fracassada invasió de la badia de Cochinos el 1961, el president John F. Kennedy va posar en marxa una ofensiva mortífera i destructiva per portar a l’illa “els terrors de la Terra”, segons les paraules que l’historiador Arthur Schlesinger -estret col·laborador del president- cita en la seva biografia semioficial de Robert Kennedy, a qui es va encarregar la responsabilitat de la guerra terrorista. Els plans de Washington eren que el terrorisme culminés e n un aixecament l’octubre del 1962, cosa que donaria peu a una invasió nord-americana. Ara els estudiosos reconeixen que aquesta va ser la raó per la qual el primer ministre rus Nikita Khrusxov va instal·lar míssils a Cuba, cosa que va desencadenar una crisi que es va acostar perillosament a la guerra nuclear. Però els atacs terroristes nord-americans contra Cuba han durat més de 30 anys, i no cal dir que les conseqüències per als cubans han sigut greus. Els relats de les víctimes, no escoltats gairebé mai als Estats Units, es recullen detalladament per primera vegada a Voices from the other side: an oral history of terrorism against Cuba, un estudi del 2010 escrit per l’especialista canadenc Keith Bolender.

El saldo de la llarga guerra terrorista s’ha incrementat a causa d’un asfixiant embargament que encara es manté, en contra de l’opinió del món sencer. El 28 d’octubre l’ONU va votar, per 23a vegada, la “necessitat de posar fi al bloqueig econòmic, comercial i financer imposat a Cuba pels Estats Units”. El resultat de la votació va ser de 188 a favor i 2 en contra (els EUA i Israel), amb tres abstencions de territoris insulars nord-americans al Pacífic.

De Nicaragua, gairebé ni cal que en parlem. La guerra terrorista de Ronald Reagan va ser condemnada pel Tribunal Internacional de Justícia, que va ordenar als EUA que desistissin de “l’ús il·legal de la força” i paguessin una indemnització substancial al país centreamericà. La resposta de Washington va ser una escalada de la guerra i el veto d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU del 1986, que exigia a tots els estats -referint-se als EUA- que respectessin el dret internacional.

El 16 de novembre es commemorarà un altre exemple de terrorisme: el 25è aniversari de l’assassinat de sis sacerdots jesuïtes a San Salvador, abatuts per un escamot terrorista de l’exèrcit salvadorenc armat i entrenat pels EUA. Per ordre de l’alt comandament militar, els soldats van irrompre a la universitat jesuïta i van assassinar els sacerdots i tots els testimonis presents, incloent-hi la majordona i la seva filla.

Amb aquests fets van culminar les guerres terroristes nord-americanes dels anys 80 a l’Amèrica Central, però els seus efectes encara ocupen les primeres planes en reportatges sobre “immigrants il·legals” que fugen, en gran part, de les conseqüències d’aquelles carnisseries i que els Estats Units acaben deportant perquè sobrevisquin, si és que poden, entre les ruïnes dels seus països d’origen.

Washington també despunta com a campió mundial en la creació de terroristes. Paul Pillar, antic analista de la CIA, avisa de “l’impacte generador de ressentiment que tenen els atacs nord-americans” a Síria, que pot induir les organitzacions jihadistes Front al-Nusra i Estat Islàmic a “oblidar la seva ruptura de l’any passat i unir-se per fer campanya contra la intervenció nord-americana presentant-la com una guerra contra l’islam”. És una de les conseqüències ja conegudes de les operacions nord-americanes, que han contribuït a difondre el jihadisme des d’un racó de l’Afganistan a gran part del món.

“Crec que Washington és un dels principals creadors de l’Estat Islàmic”, afirma Graham Fuller, antic analista de la CIA i destacat especialista en aquesta regió. “Els Estats Units no van planejar l’aparició de l’Estat Islàmic -afegeix-, però les seves intervencions destructives al Pròxim Orient i la Guerra de l’Iraq han sigut les causes fonamentals del naixement de l’EI”.

I a tot això hi podem afegir la principal campanya terrorista del món: el projecte global d’assassinat de “terroristes” promogut per Obama. “L’impacte generador de ressentiment” dels atacs perpetrats per drones i les forces especials és tan conegut que sobren els comentaris.

Tot plegat constitueix un historial que ens hauríem de mirar amb un cert terror.

Més continguts de