Egipte al límit

En tota guerra civil, abans que l'infern es desencadeni hi ha un moment en què encara es pot evitar un descens total en l'abisme. Egipte està en aquest moment.

El mes sagrat musulmà del Ramadà comença aquesta setmana, i no podia arribar en millor moment. Només podem esperar que aquest període en què tradicionalment la gent es reuneix amb amics i familiars proporcionarà un moment perquè tots els actors d'Egipte reflexionin sobre els errors comesos -a totes bandes- i optin per l'única via sensata: la reconciliació nacional. Vaig estudiar a la Universitat Americana del Caire a principis del 1970, n'he estat un visitant regular des de llavors, i mai he estat testimoni d'un odi tan profund com el que ha infectat Egipte en els últims mesos: activistes dels Germans Musulmans que llancen un jove oponent des d'un terrat, activistes antiislamistes lloant l'exèrcit egipci a Twitter per haver matat a trets els partidaris dels Germans durant la pregària... Com a conseqüència de tota aquesta agitació violenta, el que està en joc ja no és qui governa Egipte. El que està en joc és Egipte. Es tracta d'una crisi existencial.

¿Egipte pot mantenir-se unit i avançar com un sol país, o serà fet a miques pel seu propi poble, com Síria? Ara mateix no hi ha res més important al Pròxim Orient, ja que quan parlem de l'estabilitat de l'Egipte modern -assegut a cavall sobre el canal de Suez, peça clau de qualsevol pau amb Israel, i teixit connector del nord d'Àfrica, la resta de l'Àfrica i el Pròxim Orient-, en realitat parlem de l'estabilitat de tota la regió.

Entenc la ira dels egipcis no islamistes, seculars i liberals amb el president Mohammed Mursi. Mai hauria arribat a ser president sense el seu vot, però, un cop al càrrec, en lloc de mostrar-se obert a la participació, a cada pas que va fer va mirar d'arrabassar una mica més de poder. Amb l'economia d'Egipte en caiguda lliure, també entenc la impaciència de molts egipcis amb el govern de Mursi. Però en la llarga transició del món àrab cap a la democràcia, alguna cosa valuosa es va perdre quan l'exèrcit va enderrocar el govern de Mursi i no va esperar que el poble egipci ho fes en les eleccions parlamentàries de l'octubre o en les presidencial d'aquí tres anys. Això va donar als Germans Musulmans una excusa perfecta per no reflexionar sobre els seus errors i canviar, cosa que és un ingredient imprescindible perquè a Egipte es construeixi un centre polític estable.

Però els no islamistes d'Egipte, els grups seculars i els liberals també necessiten espavilar-se. L'oposició egípcia ha estat molt bé en les protestes i la mobilització, però ha estat incapaç de formar una coalició al voltant de l'agenda d'un líder, mentre que els Germans ho van fer molt bé en la cursa electoral, però després s'han mostrat incapaços de governar.

Així doncs, ara només hi ha un camí perquè Egipte eviti l'abisme: l'exèrcit, l'única autoritat que avui dia hi ha a Egipte, ha de deixar clar que va enderrocar els Germans Musulmans per anar cap a un nou començament i no per venjança. Ha de deixar ben clar que ho va fer per reprendre la veritable transició a la democràcia, i no amb el propòsit d'eliminar els Germans Musulmans de l'escena política. (No queda clar si la "Constitució provisional", instituïda dimarts pel govern de transició d'Egipte, donarà als Germans Musulmans una oportunitat justa de disputar el poder. Prohibeix els partits basats en la religió, però la prohibició ja estava en vigor amb Hosni Mubàrak i els Germans la van poder driblar presentant-se com a independents.) Egipte no serà estable si els Germans Musulmans són exclosos.

Dalia Mogahed, director general de Mogahed Consulting i enquestador des de fa molt temps al Pròxim Orient, em va subratllar que la revolució original del 2011 que va enderrocar Mubàrak va ser muntada per "joves, esquerrans, liberals i islamistes, units per un futur millor". I afegia: "La divisió era entre els revolucionaris i l'statu quo . La revolució no era propietat dels laics o els liberals o els islamistes. Per això va funcionar". A Egipte, la democràcia "només tindrà una oportunitat quan els revolucionaris tornin a entendre que l'enemic és l'statu quo , i no els altres revolucionaris".

Té raó: els Germans Musulmans poden matar més laïcistes, i els militars poden matar més membres dels Germans Musulmans, però una dècada més en la situació actual els matarà a tots. El país serà un desastre per al desenvolupament humà. Amb l'absència d'un veritable partit reformista -que combini el respecte per la religió amb una estratègia de modernització, com ho van fer els grans reformadors egipcis del segle XIX-, els egipcis d'avui es veuen obligats a triar no un camí millor, sinó entre camins equivocats.

Els Germans Musulmans defensen que "l'islam és la resposta". Els militars estan a favor d'un retorn a l'antigor. Però avui, la religió no pot ser l'única resposta per a Egipte, i un estat dominat pels militars pot proporcionar ordre públic i mantenir els islamistes controlats, però no pot proporcionar les idees noves i les reformes educatives, empresarials, socials i jurídiques necessàries per potenciar i encarrilar el considerable talent i la capacitat intel·lectual humana que hi ha a Egipte. En realitat, la resposta a aquests reptes és l'Informe sobre Desenvolupament Humà Àrab del 2002 de l'ONU, que, per cert, va ser escrit principalment per estudiosos egipcis. Demanava als egipcis que se centressin en la construcció d'una política capaç de superar els seus dèficits de llibertat, educació i emancipació de la dona, uns dèficits que debiliten tot el país. Aquesta és la via que Egipte ha de seguir -no la de Mubàrak, ni la de Mursi ni la del règim militar-, i ara el paper dels amics d'Egipte no és pronunciar condemnes i retallar l'ajuda, sinó empènyer el país a trobar, gradualment però de manera estable, el camí moderat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat