Embadalits amb les flames
Avui, Dia Internacional de la Dona, és indicat que parlem de James Dean. M’explicaré.És ben coneguda la història de la seva mort prematura i de la seva elevació a icona de la rebel·lia. Doncs bé, s’ha estudiat que la seva figura va tenir una repercussió tan àmplia i complexa que entre els seus efectes n’hi ha un de paradoxal: la paràlisi. La mera existència del mite també fa que molts interioritzin que la rebel·lia, amb causa o sense, ja té un heroi. I per tant, el rebel per antonomàsia fa que molts no es rebel·lin, perquè ja hi ha algú que crema en efígie per ells.
La lluita d’Ada Colau i la PAH, la de Roberto Saviano contra el crim organitzat, o la mateixa celebració dels diversos Dies Internacionals dedicats a diferents causes mouen a pensar i eventualment a actuar, però per a molts també han constituït l’excusa per quedar-se al sofà: ja hi havia qui empenyia els canvis, ja hi havia un Giordano Bruno o altre, algú que cremava per ells. I així, el rol polític de la persona còmodament ajaguda entre els coixins de casa es consumia (es malbaratava) en les flames del seu referent.
Per combatre la desigualtat de gènere no n’hi ha prou llegint el Tema del Dia d’avui, ni estant molt d’acord amb l’article que Maria Àngels Viladot escriu en aquestes mateixes pàgines. Contemplar la dedicació dels altres, llegir articles que denuncien dinàmiques socials injustes, no eximeix de prendre possessió de les pròpies responsabilitats. Tots ens hem quedat embadalits alguna vegada mirant el foc, però a vegades cal que parpellegem i ens adonem que aquella estranya bellesa correspon a una lluita que no estem tirant endavant nosaltres.
