Opinió 11/06/2014

Espanya davant del mirall

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Als parcs d’atraccions de finals del XIX o començaments del XX les sales de miralls distorsionadors es van posar molt de moda. La del Tibidabo es van instal·lar el 1905, amb gran èxit de públic. Ara Espanya és una gegantina sala de miralls que reflecteixen imatges grotesques: la del progreque a la dècada dels 70 era republicà i ara és un fervent monàrquic (qualsevol dinosaure de la vella guàrdia del PSOE triat a l’atzar) i la del fatxa que a la dècada dels 70 també era republicà però justament perquè creia en la “revolució pendent” falangista (Aznar, sense anar gaire lluny). L’espectacle està garantit: l’abdicació de Joan Carles I, i la successió prevista constitucionalment en favor del seu fill, el futur Felip VI, ha posat tot Espanya en una d’aquestes sales on el trompe-l’oeil i l’autoengany conscient es donen la maneta. La setmana passada, fins i tot els periodistes espanyols que veia de petit a la tele cendrosa de la Transició salmodiaven aquell tòpic ja desfibrat del juancarlismo, amb el mateix deix mecànic amb què repeteixen cada dos o tres frases l’expressió, obligatòria a les tertúlies, “ con la que está cayendo ”. De moment, doncs, el mirall és de parc d’atraccions tronat, o potser fins i tot de fireta: sembla més aviat impensable que es produeixi un debat en profunditat sobre la història recent d’Espanya amb motiu de l’abdicació del rei. Repetint allò de “ con la que está cayendo ” ja n’hi ha prou i de sobres.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Comencem per recordar una cosa que, de tan òbvia, no es remarca prou: el rei Joan Carles I no ha estat rei per la continuïtat dinàstica directa -entre altres coses, el seu pare no va regnar-, sinó perquè el general Franco el va designar successor “ a título de rey ” l’any 1969. “ Estimo llegado el momento de proponer a las Cortes Españolas como persona llamada en su día o sucederme, a título de Rey, al príncipe Don Juan Carlos de Borbón y Borbón, quien [...] ha dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino ”, diu el preàmbul de la llei 62/1969, feta pública el 23 de juliol d’aquell any. Evidentment, convé no forçar la lectura d’aquest text: qualsevol càrrec o funcionari públic també els havia de jurar, aquells principis. Ho van fer, sense anar més lluny, tots els catedràtics que després es van significar en l’oposició al franquisme. El meu recordatori no va pas en aquesta línia. El que vull subratllar és que la presència institucional del rei no va obeir a una restauració de la monarquia sinó a una continuació del règim franquista per la via de la designació d’un successor. Aquest successor “a títol de rei” no deixava de ser el successor del general Franco, que és qui el va designar. ¿És possible argumentar que, un cop aprovada la Constitució, Joan Carles de Borbó quedava referendat democràticament? Jo crec que no, en la mesura que la condició de possibilitat de la carta magna es basava en la continuïtat institucional de la Jefatura del Estado, que no es va interrompre ni un segon durant el procés constituent.

Estic convençut que aquest és un bon moment perquè Espanya assumeixi amb normalitat que alguns dels punts fonamentals de la Constitució del 1978 no constitueixen de cap manera aquell mitològic “començar de zero” de la Transició, sinó que són el resultat tardà (però no indirecte: el matís és important) del cop d’estat militar del 18 de juliol del 1936. Aquest debat, al meu entendre, és possible i raonable, en la mesura que la immensa majoria dels que van participar activament en la Guerra Civil ja han mort (les persones que tenien 18 anys l’any 1936 ara en tenen 96). No estic proposant cap exercici neuròtic d’autoflagel·lació col·lectiva ni res per l’estil. Només plantejo la possibilitat de verbalitzar un fet innegable: que el franquisme no es va quedar enrere, sinó a dintre. Els primers que haurien d’encetar el debat són justament els que s’autoanomenen “constitucionalistes”. Quan es fa bandera de la Constitució cal, si més no, tenir la coherència d’assumir-la en la seva integritat i amb totes les seves conseqüències (en cas que no sigui així, que no s’autoanomenin “bloc constitucional”).

A mi m’agradaria escoltar més veus d’aquests “constitucionalistes”, tant d’esquerres com de dretes, sobre el fet que l’actual cap de l’Estat, que encara és el rei Joan Carles, ho sigui per una decisió personal que va prendre el general Franco a finals de la dècada del 1960. És qüestió de posar-se davant del mirall, i de parlar cara a cara. Amb un mateix, especialment.

stats