Ètica i corrupció segons Václav Havel

La corrupció en la política és un dels temes que més ha ocupat la nostra societat des de fa uns anys. Com viu aquest tema un polític? Què hi passa al seu cap? Un dels escriptors que més i millor han reflexionat sobre aquest tema és Václav Havel. Dimarts que ve, 28 d’octubre, al Teatre Lliure de Gràcia es farà un espectacle - lectura dramatitzada, obert al públic, de l’última obra de teatre que Havel va escriure abans de morir: La retirada, del 2006. Jordi Boixaderas hi fa el paper protagonista del polític que es retira de l’escena, i Dolors Vilarasau, que ja ha portat als escenaris barcelonins amb èxit més d’una obra de Havel, dirigeix l’espectacle -que comença a les 20 hores-. L’obra de Havel va com anell al dit a la reflexió i la crítica sobre l’estament polític que ocupen avui els mitjans de comunicació i les converses dels ciutadans.

Com fa al seu llibre de memòries, Sea breve, por favor (2008), també en aquesta peça teatral l’autor es lliura a una personalíssima confessió, furgant en els racons més amagats de la pròpia consciència. L’antic dissident deixa parlar aquesta consciència, confessant els seus dubtes sobre si mateix, sobre la política en el món occidental contemporani, a més a més de reflexionar sobre els errors que hauria pogut cometre durant els tretze anys dedicats a la política. Fins i tot quan era president del seu país, Havel no va deixar mai de considerar-se primordialment un ciutadà i un intel·lectual contestatari.

Havel és un escriptor que, després de la caiguda del comunisme, ara fa 25 anys, va ser elegit president de Txecoslovàquia i, després de la separació de txecs i eslovacs, de la República Txeca. Lluitador per la llibertat en els temps del totalitarisme, diverses vegades empresonat, durant tretze anys va ocupar el castell de Praga, on se situa el despatx del president txec: d’aquests anys i del que va venir a continuació parla La retirada. Un altre escriptor i ciutadà de Praga, Franz Kafka, va posar en evidència que ningú no conserva la pròpia identitat mentre fa el seu camí cap al castell: aquell lloc on es prenen les decisions que marquen qualsevol vida. ¿Ha sigut capaç el president txec de resistir-se als poders del castell? ¿Ha sabut conservar el seu caràcter d’intel·lectual capaç de prendre les decisions més agosarades si creu que són les correctes, i de mantenir el carisma d’un pensador dissident que alerta la consciència dels ciutadans i dels polítics?

L’expresident txec entenia la política com a l’època del naixement de la democràcia en l’antiguitat grega: com un servei a la comunitat. Aquesta comunitat era, per Havel, el món sencer, però sobretot el seu país, enverinat i desmoralitzat després de quatre dècades de comunisme, com totes les societats posttotalitàries de l’Europa de l’Est. El Havel president, des de sempre partidari del concepte grec de cuidar l’ànima, es va concentrar a vigilar, segons les seves paraules, “el clima moral de la societat”, a guiar el seu país durant els anys de la transició cap a la democràcia, aquell període que va començar amb grans il·lusions però que va acabar en la depressió posttotalitària, quan el país es va convertir en un viver de corrupció sota la mentalitat del nou-ric.

Tota l’obra de Václav Havel -des dels seus primers poemes visuals dels anys seixanta, passant per les obres de teatre avantguardistes i els assaigs de l’època de dissident, a més a més dels seus discursos presidencials, que redactava personalment- parla de l’individu enfrontat a la seva època i de la facilitat de perdre la pròpia identitat. Havel va arribar a escriure una dotzena d’obres de teatre que mai no han desaparegut de l’escenari mundial.

Com quasi totes les seves peces teatrals, també La retirada és una obra autobiogràfica, i pel fet de ser l’última pren l’aire d’un testimoni. El seu protagonista és un polític i intel·lectual prominent, Rieger, que s’ha retirat del càrrec que ocupava. I com en moltes altres obres del dramaturg txec, també aquí el protagonista s’enfronta a dues opcions.

Una li ofereix l’èxit polític i social, a més de la possibilitat de portar una vida de luxe, envoltat dels seus éssers més propers; tanmateix el preu d’aquestes satisfaccions l’hauria de pagar amb la pèrdua de la seva identitat: l’home amb consciència ètica es convertiria en un polític corrupte. L’altra opció passa pel camí de rebutjar aquests oferiments i quedar al marge, abandonat fins i tot pels seus íntims. Havel deixa entreveure que aquest és el dilema al qual s’enfronten la majoria dels polítics en els nostres dies: o trien regir el país tal com proclamava Sòcrates, és a dir, estant al servei de la comunitat i lliurant-se a aquesta noble tasca de manera absoluta, o bé queden a la mercè de les seves insaciables famílies i amistats -i del propi instint rapaç-, que fan que s’apropiïn del bé comú que haurien de limitar-se a administrar. Rieger, aquest alter ego de Havel, tria el camí que correspon a la seva naturalesa i perd la seva casa amb jardí, com els nobles de L’hort dels cirerers txekhovià, i acaba abandonat de tots i clamant en el desert com el shakespearià rei Lear, unes tragèdies que l’autor evoca a l’obra. De manera que Rieger, el doble de Havel, ho perd tot. Li queda únicament una cosa: la pròpia dignitat.

Més continguts de