Els premis cinematogràfics són l’aparador d’un sector, de tal manera que els seus resultats, l’impacte social que generen i el ressò mediàtic que tenen donen una pista versemblant del seu estat de salut cultural, comercial i creativa.
Els Goya i els Gaudí són la fotocòpia exacta del cinema espanyol i un reflex equànime de les virtuts i els problemes que afecten els agents del sector. Ens agradi o no, són dos premis que es necessiten, perquè, tret d’alguns anys que es produeixen circumstàncies molt especials, els Gaudí esdevenen la versió qualitativa de la producció cinematogràfica estatal i els Goya la versió més comercial.
Potser no és políticament correcte dir-ho, però cal saber que a Catalunya es produeix el 35% del cinema espanyol malgrat que tinguem únicament un 20% de la indústria cinematogràfica de l’Estat. D’altra banda, el govern català manté una política de promoció audiovisual (conjuntament amb TV3) que, tot i estar passant hores baixes, segueix vigent i és complementària de l’estatal sense renunciar a certs nivells de singularitat.
A Catalunya s’ha consolidat, a més a més, un model formatiu (Escac i Pompeu Fabra, sobretot) que ha sabut vincular poderosament l’aprenentatge amb la producció de continguts, de tal manera que han esdevingut autèntics laboratoris d’innovació.
El resultat d’aquesta equació permet assegurar una producció audiovisual artísticament atrevida, tot i que sovint comercialment tímida, que converteix Catalunya en un territori extremadament fèrtil per a la producció cinematogràfica de qualitat.
Si la relació amb el conjunt de l’Estat estigués plenament normalitzada, i atès que el cinema és una realitat profundament globalitzada en què predominen la coproducció i els acords entre empreses, tècnics i artistes de procedències molt diverses, seria fàcil imaginar els Gaudí com els premis al cinema alternatiu, artístic i experimental, mentre que els Goya evolucionen cap al reconeixement al cinema més comercial. Una realitat que no eliminaria en cap cas la catalanitat o espanyolitat de les pel·lícules presents en ambdós premis. No seria una mala opció si entenem que la cultura i el cinema es debaten permanentment entre aquestes dues pulsions: la comercial i l’artística.
D’altra banda, és en aquest tipus de cinema de més risc artístic on la llengua esdevé una factor normalitzat i els conflictes inherents a la pròpia definició de cinema català són fàcils d’administrar. És difícil imaginar una pel·lícula com Lo imposible rodada en català, mentre que La plaga, La por o Barcelona nit d’estiu són pràcticament impensables en una altra llengua.
Els Gaudí i els Goya, si les parts tenen l’habilitat necessària per conduir ordenadament el seu destí, esdevenen cosins germans d’una família que en darrera instància ha de superar problemes comuns. És per això que no comparteixo l’opinió dels qui critiquen la politització dels Goya 2014 i lloen la mansa tranquil·litat dels Gaudí. En el fons, la poca rebel·lia que s’ha vist reflectida en els premis catalans d’aquest any és el reconeixement, resignat i intel·ligent, que el cinema català seguirà existint amb menys recursos, mentre que la bronca permanent a Madrid és la premonició d’una mort inevitable (si res no canvia aviat). També és per això que els mateixos artistes que a Barcelona conduïen en pau una gala meritòria qüestionaven a Madrid la terrible neciesa dels polítics espanyols.
Dissortadament les cinematografies espanyola i catalana, i ho separo en la mesura que la nostra té una inequívoca vocació sistèmica, pateixen la mateixa manca d’estimació política. Si acceptem que formen part d’un mateix tronc normatiu, els problemes econòmics del Ministerio i el greuge de l’IVA s’han de denunciar aquí i allà. Si acceptem que són mons independents, s’ha de denunciar la limitada aportació econòmica del govern català. El que no s’hi val és qüestionar el desafecte a Madrid i passar de puntetes pel limitat suport que ofereix la Generalitat.
¿Això vol dir que hauria d’existir una jerarquia entre els dos premis? Gens ni mica. El que converteix uns premis en locals és voler administrar la totalitat d’un sector intrínsecament global amb una territorialitat limitada; el que els fa universals és justament el contrari: intentar abastar-ne un tros amb totes les seves potencialitats.
