Ha arribat el temps del com

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

S’ha presentat a Lleida el Premi d’Assaig Josep Vallverdú del 2013, La guerra des del Despatx Oval (Pagès Editors), de Pere Franch, periodista i professor de la URL. Es tracta d’un estudi sobre la retòrica de la guerra emprada pels presidents nord-americans, on s’analitza el recurs a la retòrica de la persuasió i la retòrica de la convicció. Es tracta d’un text que es pot llegir ja sigui per l’interès en el relat polític, per l’interès en la política nord-americana o, sobretot ara i aquí, per entendre la retòrica del combat dialèctic que vivim entre Espanya i Catalunya.

EL RECOMANO PERQUÈ la Catalunya del debat sobiranista també es mou entre aquestes dues retòriques, la de la persuasió i la de la convicció. La primera fa crides a l’emoció i els sentiments per aconseguir la reacció massiva de la ciutadania. La segona apel·la a la raó, la informació i l’adhesió personal. Doncs bé: tot i que a la pràctica les dues retòriques se solen entrellaçar, d’ençà del 9-N crec que cal desenvolupar més la retòrica analítica i racional que no pas insistir en la persuasió. I és així perquè s’ha entrat en un període d’una enorme complexitat, les regnes del qual estan més en mans de les institucions polítiques democràtiques que no pas en les de la societat civil, que ha de mantenir la seva solidesa però ocupant un lloc més discret.

AQUESTA NOVA complexitat, doncs, ja no demana grans demostracions de força sinó subtils capacitats estratègiques i de convicció. I convé que aquest nou escenari no es col·lapsi atrapat en les antigues capacitats persuasives. Ho dic perquè em sembla molt pobre que es posi gairebé tot l’accent del dilema actual en la data de les eleccions plebiscitàries, o en l’existència o no d’una llista unitària. Totes dues qüestions segueixen vinculades principalment a la retòrica de la persuasió. És a dir, a la por a una futura desmobilització, o a la confiança en l’entusiasme que podria crear una llista (semi)unitària. Però la independència només serà possible si no depèn d’estats d’exaltació transitoris i si és assumida sòlidament, perquè se sap i es té confiança en el com es farà.

HI HA, DONCS, MOLTES altres qüestions a considerar, totes més vinculades al com que al què. En dic algunes. Primera: atès que encara cal avançar en el suport a la independència, aconseguir noves adhesions entre els indecisos -i evitar desercions entre els dubitatius- dependrà més de saber explicar de manera convincent el com es farà que no pas d’insistir a persuadir del què. Segona: cal determinar quin governant i amb quin govern convé que es lideri el període de transició -que pot anar dels sis mesos a l’any i mig- i com s’assegura que tingui la legitimitat política interna i externa que li caldrà. Tercera: si s’ha de parlar d’una candidatura sobiranista àmplia, fem el favor de deixar d’anomenar-la “de país” i diguem-ne un nom propi (UTP -unió temporal de partits- per Catalunya, o com es vulgui). “De país” ho seran totes les candidatures, i no seria bo començar amb mal peu, atribuint-se el que no és propi. Quarta: com que es tracta d’escollir polítics per fer una transició, seria aconsellable elegir-los també transitoris, amb el compromís que es retiraran un cop proclamada la República catalana, cosa que evitarà tàctiques partidistes que posarien traves a l’èxit del procés.

L’EXPERIÈNCIA dels casos més propers al català, al Quebec i a Escòcia, mostra que el que retreu el vot a la independència, sovint al darrer minut, és l’aversió al risc. No partim pas d’una situació caòtica, i el ciutadà, amb tota la raó, vol saber -per posar un exemple- no tan sols que es podran pagar les pensions, sinó com es farà per pagar-les des del primer mes. Donar explicacions concretes i convincents és la feina dels propers mesos.