Israel i la política dels fets consumats

Com sabem, el 26 d’agost, Israel i l’Autoritat Palestina van acordar un alto el foc després d’un atac israelià contra Gaza que va durar 50 dies i va deixar un rastre de 2.100 palestins morts i immensos paisatges de destrucció. L’acord estipula la fi de les accions militars d’Israel i Hamàs, així com la flexibilització del setge que, imposat per Israel, asfixia Gaza des de fa molts anys.

Aquest, però, només és l’últim de la sèrie d’acords d’alto el foc que s’han subscrit després de cadascuna de les periòdiques escalades de l’ofensiva sense treva que Israel manté contra Gaza.

Els termes d’aquests acords són bàsicament els mateixos des del novembre del 2005. La tònica habitual és que el govern hebreu fa cas omís de qualsevol acord vigent, mentre que -com reconeixen els mateixos israelians- Hamàs el respecta fins que una forta intensificació de la violència israeliana provoca la seva reacció, que va seguida per actuacions d’una brutalitat encara més ferotge.

En argot israelià, d’aquestes escalades se’n diu tallar la gespa. Segons Al Jazeera Amèrica, un alt oficial militar nord-americà va descriure amb més precisió aquesta última escalada dient-ne remoure la capa llaurable.

El primer de la sèrie va ser l’Acord de Moviment i Accés entre Israel i l’Autoritat Palestina, del novembre del 2005. Estipulava un pas fronterer entre Gaza i Egipte a Rafah per a l’exportació de mercaderies i la circulació de persones, passos fronterers entre Israel i Gaza per a mercaderies i persones, flexibilització de les restriccions de moviments a Cisjordània, combois d’autobusos i camions entre Cisjordània i Gaza, construcció d’un port a Gaza i reobertura de l’aeroport de Gaza, destruït pels bombardejos israelians.

Es va arribar a aquest acord poc després que Israel retirés de Gaza les seves forces armades i els colons. El motiu d’aquesta retirada el va explicar l’encarregat de negociar-la i de posar-la en pràctica, Dov Weisglass, confident d’Ariel Sharon, aleshores primer ministre.

“El valor que té aquest acord és que congela el procés de pau”, va declarar Weisglass al diari Haaretz. “I quan es congela aquest procés, s’impedeix la instauració d’un estat palestí i s’impedeix que es parli de refugiats, de fronteres i de Jerusalem. I, en efecte, tot aquest paquet anomenat estat palestí, amb tot el que comporta, ha desaparegut de l’agenda política per un temps indefinit. I tot això, amb la deguda autorització i permisos. Amb la benedicció presidencial i la ratificació de les dues cambres del Congrés [dels EUA]”.

“En el fons, aquesta retirada és com el formol -afegia Weisglass-. Ens dóna la quantitat de formol necessària perquè no hi hagi cap procés polític amb els palestins”.

Aquesta és la tònica que s’ha mantingut fins ara: des de l’operació Plom Fos, del 2008-2009, passant per Pilar Defensiu, del 2012, fins a Marge Protector, l’operació d’aquest estiu i la vegada que s’ha tallat la gespa d’una manera més dràstica... fins ara.

Durant més de 20 anys Israel s’ha esforçat per mantenir separades Gaza i Cisjordània, vulnerant els Acords d’Oslo, que va signar el 1993, en els quals es declara que Gaza i Cisjordània constitueixen una unitat territorial inseparable.

Una ullada al mapa n’explica el perquè: separats de Gaza, els enclavaments palestins a Cisjordània no disposen d’accés al món exterior. Queden tancats entre dues potències hostils, Israel i Jordània, estrets aliats dels Estats Units. I, contràriament al que alguns volen creure, els Estats Units estan molt lluny de ser un negociador honest i neutral.

A més, Israel ha anat ocupant sistemàticament la vall del Jordà: n’ha expulsat els palestins, hi ha fundat colònies, hi ha perforat pous i ha fet el que calgués perquè aquesta zona -que representa aproximadament una tercera part de Cisjordània, tot i que conté la major part de la terra cultivable- acabi integrada a Israel juntament amb les altres zones ocupades.

Els altres cantons palestins quedaran totalment empresonats. La unificació amb Gaza interferiria en tots aquests plans, que es remunten als primers dies de l’ocupació i han comptat sempre amb el ferm suport dels principals grups polítics israelians.

Pot ser que Israel cregui que l’ocupació de territori palestí a Cisjordània ha arribat tan lluny que no hi hauria gran cosa a témer si es concedís alguna mena d’autonomia limitada als enclavaments que segueixen en mans dels palestins.

També té una mica de raó el primer ministre Benjamin Netanyahu quan assenyala: “Nombrosos elements de la regió s’adonen ara que, en la guerra que els amenaça, Israel no és un enemic, sinó un soci”. Probablement es referia a l’Aràbia Saudita i als emirats del Golf.

De tota manera, Akiva Eldar, destacat corresponsal diplomàtic israelià, afegeix que “tots aquests «nombrosos elements de la regió» també s’adonen que no hi pot haver perspectives de cap acció diplomàtica valenta i integradora si no s’aconsegueix un acord sobre la instauració d’un estat palestí d’acord amb les fronteres del 1967, així com una solució justa i negociada per al problema dels refugiats”.

Però això no forma part de l’agenda israeliana, adverteix Akiva Eldar, sinó que entra en flagrant contradicció amb el programa electoral aprovat el 1999 pel Likud, membre de la coalició ara governant; un programa que mai s’ha invalidat i que “rebutja categòricament la instauració d’un estat palestí àrab a l’oest del riu Jordà”.

Alguns comentaristes israelians ben informats, com ara el columnista Danny Rubinstein, creuen que Israel està a punt de fer marxa enrere i flexibilitzar el setge sobre Gaza. Ja ho veurem.

Però no és això el que fa pensar la història d’aquests últims anys i, a més, els primers moviments no són encoratjadors. Quan va acabar l’operació Marge Protector, Israel va anunciar que s’havia apoderat de gairebé 500 hectàrees a Cisjordània, l’extensió més gran de terreny que s’ha apropiat en 30 anys.

Sovint s’afirma que, si l’acord basat en la creació de dos estats fracassa a conseqüència de l’apropiació de terres palestines per Israel, el resultat serà un únic estat a l’oest del Jordà.

Hi ha palestins que veuen amb bons ulls aquest resultat perquè creuen que aleshores podrien lluitar per la igualtat de drets prenent com a model el combat de Sud-àfrica contra l’apartheid. Molts comentaristes israelians adverteixen que el “problema demogràfic” -hi ha més naixements àrabs que jueus- i la baixada del nombre d’immigrants jueus minaran les esperances “d’un estat democràtic jueu”.

Però aquestes hipòtesis són dubtoses.

L’alternativa més realista a un acord basat en la creació de dos estats és que Israel segueixi endavant amb els plans que ja posa en pràctica des de fa anys: apoderar-se de tot el terreny cisjordà que considera útil, mentre evita les concentracions de població palestina i la retira de les zones que està absorbint. Amb això s’impediria el temut “problema demogràfic”.

Les zones que s’estan ocupant comprenen la Gran Jerusalem, molt estesa, la zona del mur de separació il·legal, els corredors que tallen les regions cap a l’est i probablement la vall del Jordà.

Gaza continuarà sotmesa al dur setge habitual i separada de Cisjordània. I els Alts del Golan sirians -annexionats, igual que Jerusalem, en vulneració de les ordres del Consell de Seguretat- s’incorporaran sigil·losament al Gran Israel. Mentrestant, els palestins de Cisjordània quedaran tancats en cantons sense possibilitats de desenvolupament, amb allotjaments d’estil neocolonial especials per a les elits.

La colonització sionista de Palestina ha anat avançant al llarg d’un segle a partir sobretot d’un principi pragmàtic, el dels fets consumats, que a la llarga el món havia d’acabar acceptant. Aquesta política ha donat uns resultats excel·lents. Tenim tots els motius per preveure que se seguirà aplicant mentre els Estats Units hi aportin el necessari suport militar, econòmic, diplomàtic i ideològic.

Per als que es preocupen pels drets dels palestins, sotmesos a un tracte brutal, no pot haver-hi res més prioritari que treballar per canviar la política nord-americana, i això no és, ni de bon tros, una vana il·lusió.

Més continguts de

El + vist

El + comentat