Jueus i moriscs, greuge i desgreuge

El projecte de llei que regula l’obtenció preferent de la nacionalitat espanyola per als jueus sefardites aviat passarà a ser debatut al Congrés de Diputats. Aquesta llei ha generat una notable expectació dins el món jueu i israelià, no solament per l’acte de desgreuge històric que significa, sinó també per la possibilitat que ofereix a una part substancial de ciutadans israelians de disposar d’un passaport de la Unió Europea. Semblantment, el projecte de llei aprovat pel consell de ministres el juny passat ha rebut l’aprovació molt favorable de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya.

Però cal dir-ho ben clar: aquesta llei és un nyap monumental. El govern espanyol no ha estat motivat únicament per qüestions de restitució i desgreuge històric. Busca no solament plaure al món jueu, sinó també atreure potencials ciutadans espanyols amb recursos econòmics. És per això que el projecte de llei inclou una llarga llista de mitjans probatoris que obre la nacionalitat espanyola a jueus asquenazites -originaris de l’Europa central i oriental- que tinguin un mínim contacte i coneixement de la llengua i la cultura castellanes. Alhora, el projecte de llei requereix una prova de nivell de cultura i llengua “espanyoles”. Aquesta prova és equiparable a les proves de nivell que tenen molts països en l’estadi final del procés de naturalització. En aquest cas, per la natura restitutiva de la llei, la prova és un obstacle estratègicament dissenyat per garantir l’espanyolitat mínima dels jueus que s’acullin a la nova llei. És, en el fons, una restitució condicionada, i molt interessada.

Més enllà d’aquests condicionants i interessos del govern espanyol, la llei és un exemple més de discriminació a les identitats no castellanes de l’estat espanyol. Queda molt clar en l’apartat c ) de l’article 1.1 del projecte de llei. Un dels mitjans probatoris és “per l’idioma familiar, ladino o haquitia, per la partida de naixement o per la ketubah, certificat matrimonial en el qual consti la celebració segons el règim i les tradicions de Castella”. La Corona d’Aragó és absent, permanentment absent a la llei, com si els jueus originaris de l’espai catalanoaragonès no tinguessin dret a restitució. Naturalment, quan la llei esmenta que caldrà acreditar un nivell de coneixement de llengua i cultura espanyoles s’està referint a la cosa castellana. Ara suposem que apareix un jueu asquenazita que parla català, que té estudis de la cultura catalana i que és ciutadà dels Estats Units o Israel -en conec algun cas-. Aquest jueu podria, en teoria, acollir-se a la llei per l’apartat f ) de l’article 1.1, el que obre la porta de la ciutadania a jueus amb estudis en història i cultura espanyoles. Seria una bona prova per al caràcter discriminatori de la llei, i una demostració més -si és que en calen més- que el que no és castellà no és espanyol, per molt que a Madrid faci anys que prediquen aquesta mentida.

La premsa espanyola ha repetit una vegada i una altra la idea que entre els jueus hi ha la voluntat d’acollir-se a la llei per tal de corregir la injustícia de l’expulsió. Aquesta és una idea falsa. El jueu es congratula del gest, sí. Però, com demostren les altres notícies que s’han publicat sobre aquest tema, la llei ha despertat més aviat un interès pràctic que ja he esmentat: l’obtenció d’una ciutadania europea, sense necessitat de naturalització ni residència. El jueu és pràctic, no pas estúpid. Pot preservar -i preserva- la memòria familiar i els orígens, codificats en el minhag (tradició acceptada) sefardita, però generalment l’interès real és nul. El jueu que viu fora d’Espanya no té interès ni per Espanya, ni pel suposat orgull de recuperar una nacionalitat gentil, ni per venir a viure en un país d’arrelat antisemitisme cultural.

Si el govern espanyol tingués un autèntic interès de corregir i fer esmena d’un greuge històric, hauria elaborat una llei inclusiva, en la qual s’incorporessin els moriscs o andalusins. El govern ha estat clar en les declaracions de Juan Bravo, subsecretari de Justícia: “[Els jueus] han mantingut els signes d’identitat que recorden la seva condició; [els moriscs] es van assimilar a la cultura dels indrets en els quals es van assentar després de l’expulsió. Van desaparèixer com a comunitats amb un origen comú. I el que s’està premiant amb aquesta llei no és l’expulsió en si, sinó el manteniment de lligams amb Espanya i la cultura espanyola”. No pot quedar més palesa la indigència moral del govern espanyol, a més de la seva ignorància extrema sobre què i qui és un jueu. Segons la mentalitat del governant espanyol de torn, no serveix de res oferir una restitució històrica a un col·lectiu que suposa una amenaça a la identitat nacional espanyola, que no condueix a un guany econòmic, i que significaria una legitimació oficial de l’arrelament de l’àrab i de l’islam en aquesta cosa catòlica que avui es diu Espanya.

Per molt que quatre segles d’Inquisició, de construcció alienant de la figura del pèrfid jueu i de paranoica “ limpieza de sangre ” hagin produït un latent i sempre present antisemitisme espanyol (i català), l’existència d’Israel i l’afluència del jueu han acabat imposant una pragmàtica però necessària restitució no exempta d’espasmes espanyolistes. Així i tot, en la mentalitat reconqueridora de l’espanyol continua present el rival àrab i musulmà. És una figura-estereotip completament diferent de la del jueu-estereotip. És tan diferent que la monarquia catòlica no va consumar l’expulsió fins a la fi del segle XVI i principis del XVII. Mentre que el jueu ja no és percebut com una amenaça nacional imminent, el morisc encara representa l’altre bel·ligerant, capaç de dissoldre la identitat nacional i religiosa d’Espanya. Per molt que el govern espanyol vulgui negar aquesta restitució històrica als andalusins, tenen el mateix dret de retornar a Espanya que els jueus.

Més continguts de

El + vist

El + comentat