L’Estat Islàmic i l'òliba de Minerva

No és agradable contemplar els pensaments que li deuen passar pel cap a l’òliba de Minerva a mesura que el sol es pon i ella emprèn la tasca que li pertoca: interpretar l’era de la civilització humana, que ara sembla que s’acosta a un final gens gloriós.

L’inici d’aquesta era se situa fa 10.000 anys a la històrica regió del Creixent Fèrtil, que s’estenia des de les terres del Tigris i l’Eufrates fins a Grècia i més enllà, passant per Fenícia, a la costa oriental del Mediterrani, i la vall del Nil. Tot el que està passant ara mateix en aquesta regió ens dóna una dolorosa lliçó sobre les profunditats a les quals pot arribar a davallar l’espècie humana.

Les terres del Tigris i l’Eufrates han sigut durant els últims anys l’escenari de les atrocitats més inimaginables. L’atac liderat per George W. Bush i Tony Blair l’any 2003, que molts iraquians han comparat amb la invasió dels mongols al segle XIII, va suposar una altra envestida letal. Aquesta ofensiva va destruir gran part del que havia sobreviscut després de les sancions imposades a l’Iraq per les Nacions Unides i Bill Clinton, unes sancions considerades “genocides” per diplomàtics tan distingits com Denis Halliday i Hans von Sponeck, que es van encarregar de gestionar-les poc abans de dimitir com a protesta. Els informes de Halliday i Von Sponeck revelaven una realitat esfereïdora i van rebre el tracte que habitualment es dóna a uns fets que resulten incòmodes.

La “Guia visual sobre la crisi de Síria i l’Iraq”, del New York Times, explica una de les terribles conseqüències de la invasió dels Estats Units i el Regne Unit: el canvi radical que s’ha viscut a Bagdad, on els barris en què veïns de diferents ètnies convivien en pau han sigut substituïts per enclavaments sectaris, separats i atrapats en l’odi més profund. La invasió va encendre tot un seguit de conflictes que s’han anat estenent i que ara trenquen la regió a bocins.

Gran part del territori entre el Tigris i l’Eufrates és en mans de l’ISIL i el seu autoproclamat Estat Islàmic, una caricatura grotesca de l’islam més extremista i radicalitzat, que té l’origen a l’Aràbia Saudita. Patrick Cockburn, corresponsal de l’ Independent al Pròxim Orient i un dels experts analistes més ben informats sobre l’ISIL, descriu aquest moviment com “una organització terrible que en molts aspectes adopta una actitud feixista, molt sectària, capaç de matar qualsevol persona que no comparteixi la seva particular i estricta interpretació de l’islam”.

Cockburn també destaca la contradictòria reacció d’Occident davant l’aparició de l’ISIL: es dediquen un munt d’esforços a contenir l’expansió d’aquest grup terrorista a l’Iraq però, alhora, s’intenta minar el brutal règim de Baixar al-Assad, que també és el principal enemic de l’ISIL a Síria. D’altra banda, Hezbol·lah, enemic declarat dels Estats Units i del seu aliat Israel, suposa també una barrera fonamental per frenar la propagació de la plaga de l’ISIL al Líban. I, per enredar encara més la situació, els Estats Units i l’Iran comparteixen ara la mateixa preocupació per l’apogeu de l’Estat Islàmic, una amenaça que també preocupa altres països en aquesta regió tan conflictiva.

Egipte està vivint un dels períodes més foscos de la seva història, sotmès per una dictadura militar que continua comptant amb el suport dels Estats Units. El destí d’Egipte no estava escrit a les estrelles. Durant segles els camins alternatius han estat a l’abast però, massa sovint, una pesada mà imperial hi ha acabat barrant el pas.

Després dels horrors incessants de les últimes setmanes, caldria prendre en consideració les reaccions que arriben des de Jerusalem, una ciutat que en la història antiga era considerada un centre moral.

Fa vuitanta anys Martin Heidegger exalçava l’Alemanya nazi, lloant-la com l’única oportunitat per rescatar la gloriosa civilització grega dels bàrbars d’Orient i d’Occident. Avui dia són els banquers alemanys els que espremen Grècia, sotmetent-la a un règim econòmic dissenyat per mantenir la seva pròpia riquesa i poder.

El final més que probable de l’era de la civilització està pronosticat en un nou informe elaborat pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de l’ONU (GIECC), el comitè que es pren com a referència oficial per saber què passa al món en l’aspecte físic.

L’informe conclou que hi ha el risc que les creixents emissions de gasos d’efecte hivernacle provoquin “un impacte molt greu, permanent i irreversible en les persones i els ecosistemes” durant les pròximes dècades. La temperatura global s’acosta a uns nivells en què la pèrdua de la vasta capa de gel que cobreix Groenlàndia esdevindrà gairebé irreversible. Això, juntament amb el desglaç del gel antàrtic, podria fer que els nivells d’aigua dels oceans inundessin les principals ciutats i planes més pròximes a la costa.

L’era de la civilització comparteix moltes similituds amb l’era geològica de l’holocè, que va començar fa uns 11.000 anys. L’època anterior, la del pleistocè, va durar 2,5 milions d’anys. Ara els científics creuen que una nova època, l’antropocè, va començar fa uns 250 anys, un moment de la història en què l’activitat humana va començar a exercir un impacte considerable en el món físic. Es fa difícil ignorar aquest canvi de ritmes en les eres geològiques.

Un dels índexs per comprovar la incidència de l’impacte dels éssers humans és l’extinció d’espècies; s’estima que, actualment, les espècies s’extingeixen al mateix ritme que fa 65 milions d’anys, quan un asteroide va impactar sobre la Terra. Aquesta és suposadament la causa de l’extinció dels dinosaures, que va fer possible que els mamífers proliferessin i, finalment, apareguessin els éssers humans moderns. Avui dia els humans s’han convertit en aquest asteroide que condemna gran part de la vida a l’extinció.

L’informe del GIECC reitera que la “vasta majoria” de les reserves de combustible que es coneixen s’haurien de deixar sota terra si es volen evitar riscos catastròfics per a les futures generacions. Mentrestant, les grans corporacions energètiques ni es molesten a mantenir en secret el seu objectiu prioritari: explotar aquestes reserves i descobrir-ne de noves.

Un dia abans de publicar el resum sobre les conclusions del GIECC, el New York Times informava que immensos carregaments de cereals procedents de l’Oest Mitjà dels Estats Units s’estaven deixant podrir per donar prioritat al transport de productes derivats de l’extracció de petroli a Dakota del Nord, perquè es puguin distribuir a l’Àsia i a Europa.

Una de les conseqüències més temudes d’aquest escalfament global antropogènic és el desgel de les regions de permagel -les capes de sòl, roca o terra que es mantenen per sota del punt de congelació de l’aigua durant com a mínim dos anys-. Un estudi de la revista Science alerta que, “fins i tot amb temperatures lleugerament altes (menys del que ho seran els pròxims anys), el permagel es podria començar a desgelar i, en conseqüència, alliberar enormes quantitats de gasos d’efecte hivernacle que estan atrapats al gel”, la qual cosa tindria uns “efectes fatals” per al clima global.

L’escriptora Arundhati Roy considera que “la metàfora més apropiada per descriure la bogeria dels nostres temps” és la glacera de Siachen, on soldats indis i pakistanesos s’han matat els uns als altres al camp de batalla situat a més altitud del món. Ara aquesta glacera s’està desfent i està deixant al descobert “milers de projectils d’artilleria i bidons de combustible buits, piolets, botes velles, tendes de campanya i tota mena de residus que generen els éssers humans en guerra”, en un conflicte que resulta inútil. I, a mesura que les glaceres es fonen, l’Índia i el Pakistan s’aboquen a un desastre indescriptible.

Quina llàstima d’espècie. Pobra òliba.

Més continguts de

El + vist

El + comentat