El 17 de novembre la presidenta de l'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, signà un decret per crear l'Instituto Nacional de Revisionismo Histórico Argentino e Iberoamericano Manuel Dorrego. La constitució d'aquesta entitat, de nom tan complex com inquietant, ha desfermat una considerable polèmica en els ambients polítics i historiogràfics del país. Cristina Fernández, que ha estat nomenada " presidenta honoraria" de la nova institució, hi ha posat al capdavant un psicoanalista i escriptor, Mario Ernesto Pacho 0'Donnell, un home de canviant trajectòria politicointel·lectual: primer fou secretari de Cultura amb els radicals -clarament antiperonistes-, després ambaixador amb Menem -enemic dels Kirchner- i ara apareix recuperat pel cristinisme.
En les consideracions que motiven la creació d'aquest institut es diu que pretén " revisar el lugar y el sentido que les fue adjudicado por la historia oficial, escrita por los vencedores de las guerras civiles del siglo XIX, [...] a los mayores exponentes del ideario nacional, popular, federalista e iberoamericano ". La relació dels "exponentes " que suposadament han estat maltractats o ignorats comença amb José de San Martín i acaba amb Juan Domingo Perón i Eva Duarte de Perón.
Durant les últimes setmanes la premsa argentina s'ha vist inundada d'articles, declaracions i manifestos de polítics, historiadors, escriptors, etc., que, en general, expressen la seva preocupació per la creació de la nova institució. Des del vell Tulio Halperin Donghi, professor a Berkeley i tal vegada l'historiador més prestigiós de l'Amèrica Llatina, a José Carlos Chiaramonte, Luis Alberto Romero i Hilda Sábato, fins a un manifest signat per uns 300 investigadors i professors universitaris i la direcció de l'Asociación Argentina de Investigadores en Historia han coincidit que la creació d'aquesta institució reflecteix un total desconeixement i una desvaloració de l'àmplia, diversa i rigorosa producció historiogràfica feta a les universitats i centres de recerca. Institucions que, a més de ser les principals generadores de coneixements i d'haver assolit alts estàndards de rigor científic, resulta que la majoria són del mateix estat. El fet que els directius del nou institut no amaguin la seva pretensió de revisar el contingut dels textos escolars ha provocat que es digui que el govern té la voluntat d'imposar un discurs oficial sobre el passat i vol reemplaçar la ciència històrica per l'epopeia i els mites.
Però quines són les raons autèntiques que hi ha al darrere d'aquesta maniobra política? Cal començar per explicar que el revisionisme historiogràfic argentí fou un corrent politicoideològic nacionalista que a partir dels anys 1930 denuncià la historiografia oficial perquè amagava la condició semicolonial de l'Argentina i la complicitat de la classe dominant a perpetuar la dependència dels britànics. Aquest discurs nacionalista creà el terreny perquè el peronisme pogués justificar-se històricament i assentar-se. Ara bé, tot el que diuen i critiquen els revisionistes d'avui ja no té cap sentit atès que a la historiografia actual argentina no se li pot fer aquest retret. Només cal anar a una llibreria com Ateneo de Buenos Aires per trobar un munt de llibres sobre Perón, Evita o San Martín, amb tota mena d'enfocaments ideològics i amb les metodologies més variades. Recuperar el revisionisme ara respon a una maniobra política d'alta volada, atès que es pretén generar un ampli consens sobre el passat que permeti l'hegemonia cultural del discurs populista del cristinisme. Es vol identificar "l'autèntica Argentina" amb l'estreta vinculació poble - indústria - burgesia nacional - mercat intern - nacionalisme, i defensar l'existència d'un estat fort per amagar els conflictes socials interns. És una cortina de fum per emmascarar que l'estat i la societat s'han deteriorat per anys de neoliberalisme i per un model de desenvolupament econòmic vulnerable i dependent. Amb la institucionalització del populisme es volen recuperar bona part dels símbols decrèpits del peronisme i crear els nous del cristinisme. D'ací que sigui fonamental per al govern el control de tot el que es diu sobre el passat i evitar que la història estigui en mans dels "enemics del poble", és a dir, d'uns científics qualificats despectivament com a " liberales y extranjerizantes ". Que a inicis del segle XXI hi hagi governs amb tals pretensions és un inquietant signe de la crisi ideològica mundial.
