‘Makers’ vs ‘breakers’

Fa pocs dies vaig ser interromput mentre feia una conferència al COAC sobre el futur de Barcelona. Un home, sentint-se interpel·lat mentre jo afirmava que una part molt important del poble de Catalunya s’havia rebel·lat el dia 9 de novembre, i ho havia fet a favor de la independència de Catalunya, exclamà molt aïrat que sólo un tercio, un-ter-cio dels catalans vam votar a favor de la separació d’Espanya. Jo li vaig respondre sobre la marxa que un terç em semblava molt, i més tenint en compte que quan un servidor es manifestava a favor de la independència fa vint o vint-i-cinc anys, no érem més que una trentena part, tirant llarg, dels que ara es manifesten o hi voten a favor.

Hi ha una doble pregunta flotant a l’ambient: per què Catalunya ha estat capaç de congriar entusiasmes al voltant de la independència, i en canvi Espanya, tenint-ho tot teòricament de cara, que vol dir diners, l’aparell de l’Estat, forces armades, grans corporacions i institucions socials, no ha estat capaç sinó de mostrar una cara amarga, trista, reactiva antidemocràtica i reaccionària. Tant ha estat així que moltes persones que fins ara no eren independentistes s’hi han tornat, i feien de voluntàries a les meses electorals del dia 9. Tots en coneixem alguna que, posem fa tres o quatre anys, si els arriben a dir que haurien ajudat a tirar endavant el procés cap a la independència, s’haurien fet un panxó de riure.

No n’hi ha prou dient que Espanya fa independentistes per com es comporta amb el nostre país. Si aquest fos el motiu essencial, l’independentisme hauria estat majoritari des de fa tres-cents anys. I alguns tenim prou edat i prou anys de militància en l’independentisme per assegurar que això no ha estat així. La clau per a mi ha estat sumar noves generacions a una catalanitat desacomplexada, formada a l’escola catalana; generacions desproveïdes dels retrovisors de la història, lligats sempre a la por. Però no només això: ha estat clau saber que aquest, aquell i el de més enllà feien el mateix procés mental. Saber-ho ha estat possible gràcies a l’eclosió de sistemes de comunicació en xarxa, que no han necessitat mediacions: ni diaris, ni opinadors, ni líders mediàtics. La gent hem anat aprenent a perdre la por i a perdre la necessitat que ens expliquessin què hem de pensar i de creure. En uns societat tan basada en el projecte, com la catalana, una societat de productors, de makers, saber-nos molts i saber-nos frescos i nous centrats en una proposta constructiva, ha estat fonamental.

D’aquí que de sobte opinadors, editorialistes, pensadors de l’ establishment intel·lectual conservador, progre, biopijo, neopopulista de dretes i d’esquerres (tan semblants l’un i l’altre per cert, fins i tot en els colors de les samarretes que fan servir, i tan buits de continguts) estiguin tan en fora de joc en tot el que es refereix a la qüestió catalana.

L’Estat s’ha erigit en portaveu real dels que al projecte de construcció i d’il·lusió de Catalunya només hi han oposat silencis molt eloqüents, o negació basada en la difamació, en l’atemoriment i en la desqualificació. El projecte d’Espanya, que havia estat fort, sòlid i fins i tot generós en els temps de la Transició, ha quedat minimitzat, gairebé negant-se del tot a ell mateix quan ha caigut en mans d’un govern incapacitat pel diàleg democràtic. A aquest fet cal afegir-hi l’acompanyament d’altres partits i d’organitzacions variades, que també s’hi manifesten en contra o, podent parlar, callen. Entre aquests darrers hi ha organitzacions teòricament fetes des de la base, teòricament molt obertes i democràtiques, però absolutament presoneres de lideratges circumstancialment carismàtics i incontrolats, sense un programa definit, auspiciats pels mitjans de comunicació de masses dels que teòricament diuen que cal renegar. Tots ells formen part del món dels que només tenen com a pla el dir no a la possibilitat d’una construcció estructurada de la Catalunya nova i independent. Espanya, un país amb un potencial enorme, sembla actualment ancorada en aquesta única ambició de la negació dels nostres drets. I per fer-ho es recorre a qualsevol mitjà, com s’ha vist en el cas de les acusacions falses a l’alcalde Trias, pròpies d’un estat premodern i totalitari en què l’imperi de la llei és negat sistemàticament per les institucions. Espanya, i potser també una part de Catalunya, està en mans dels que només saben trencar i destruir. Són els breakers, forjats en la demagògia, la por i, és trist dir-ho, en l’odi.

Ens correspon a nosaltres, els del projecte, els de la construcció, els makers, fer assolir els objectius nacionals que, la majoria, ens hem proposat.