Migracions i cohesió social, el repte

Sota l’esplèndida volta de l’Hospital de la Santa Creu, ara Biblioteca de Catalunya, s’està representant una obra lúcida i poètica sobre la pressió lingüística, Translations, de Brian Friel, molt ben feta per l’equip de La Perla 29, aquest cop sota la batuta de Ferran Utzet. No us la perdeu. Tracta d’un escamot de soldats anglesos que es presenten en un petit poble irlandès per cartografiar la comarca i traduir a l’anglès els impronunciables topònims locals. Tot amb extrema cordialitat, de moment. L’obra planteja, doncs, el conflicte entre ciutat i camp, entre modernitat i tradició, entre llengua local i llengua universal, entre fidelitats i conviccions i memòria… i la irrupció d’una realitat imposada. Tot i que el món de l’obra s’assembla més al País Basc, és impossible no veure-la tenint en la consciència la llei Wert i les sentències del 25%. L’obra acaba advertint que només el 3% de la població irlandesa té avui el gaèlic com a llengua habitual.

L’escola en català és el més gran esforç de generositat ofert per Catalunya a l’enorme contingent d’immigrants presents a la sortida del franquisme, un compromís renovat amb la gran onada migratòria del canvi de segle. És crear un nosaltres compartit: una llengua per a tothom, un imaginari de tothom. Només es pot construir una societat des de dins. Aquest nosaltres és la cohesió bàsica, després ve l’imprescindible ascensor que fa que cadascú trobi el seu lloc, cosa que la crisi ha fet saltar pels aires. És contra aquest esforç que Wert posa la seva particular formación del espíritu nacional. Li molesta que aquests “altres catalans” que Candel va treure de l’estadística per fer-los persones concretes també hagin posat el seu granet de sorra acceptant el llegat lingüístic, orgullosos que els fills poguessin fer un camí que ells potser no eren capaços de recórrer.

No va ser, aquest, un camí políticament fàcil: en les memòries recents, Quim Nadal insinua que el PSC metropolità volia rebaixar els continguts de la llei de normalització lingüística, i no se’n va sortir. El conflicte actual dels socialistes ja hi era present. I el mite de l’àrea metropolitana com a contrapoder -un mite que caldria ressituar en la justa mesura- ens diu que no tothom ha trobat un encaix clar en el projecte nacional. Que no cal que sigui unànime, però sí majoritari, si ha de ser, precisament, cohesionador. Amb els nous immigrants el tema ni es planteja: la societat era tan forta, quan van venir, que era del tot natural una escola integradora. I quan han vingut els estralls de la crisi, el missatge d’acollida fraternal ja estava gravat a foc. Vol dir que gestionar immigracions massives, o constants, és una responsabilitat, un difícil joc d’equilibris que requereix flexibilitat i bones perspectives. Requereix temps: la cohesió es construeix al llarg dels anys.

Ara mirem la imatge del grup d’africans que han d’aconseguir entrar a Ceuta, alçant els braços de pur entusiasme: mirem-la tenint un record per a aquells que es van ofegar -sense auxili- davant les pilotes de goma disparades des d’una de les fronteres més cruels. Pensem en un continent en què la meitat del jovent no té altra cosa a fer que somiar en Europa. No existeix cap altra expectativa que fer el salt. Diem: la solució és invertir a l’Àfrica, però les inversions se solen perdre pels densos camins de la corrupció o, com les que hi fa a dojo la Xina, tenen la contrapartida de l’espoli de la riquesa i de les primeres matèries. Sovint les intervencions fan més mal que bé i el continent no té encara el concepte de societat: la consciència tribal -“Aquests són els meus”- propicia aquests enfrontaments sagnants que destrossen països sencers i creen milers de fugitius. Un desastre sense fàcil solució. Tinguem tot això present i tornem a pensar en la necessària cohesió: les migracions massives hi juguen en contra, no és gens fàcil acomodar milers de nouvinguts que no tenen recursos. Però tenen ganes de viure millor.

Aquest és un debat que Europa defuig: que deixa a mans del populisme xenòfob. És obvi que la solució no és obrir les portes, però tenir-les tancades és una tragèdia. Estem en l’atzucac de la confluència de la riquesa amb la pobresa. El trontollant benestar europeu no resistiria milions de nous immigrants sobtats, però els drets humans s’estavellen en les tanques i els naufragis. Estem parlant de persones. El segle XXI és el segle global, és per tant el segle de les migracions. Les parabòliques potser transmeten un miratge, però és cap a l’oasi irreal que caminen els assedegats. I que un problema no tingui solució no vol dir que el problema no existeixi: vol dir que hi hem de pensar més.

Més continguts de