Nacionalisme? No, polítiques de quilòmetre zero

Els crítics acusen els nacionalistes catalans d’embolicar-se amb l’estelada mentre fan cas omís de qualsevol problema que no sigui la independència. Sobretot des de l’esquerra, els crítics qüestionen que tot es vegi des del prisma de la independència, quan hi ha problemes més urgents, com la justícia social, els drets de les dones, la pobresa, la igualtat d’oportunitats.

Però la paraula nacionalisme no és només malintencionada, sinó també poc rellevant. Nacionalisme pot ser una paraula molt lletja, associada sovint amb nazisme, feixisme, puresa de raça i de pensament. Com que un 70% dels catalans tenen un o més pares nascuts fora de Catalunya, com que més de la meitat utilitzen l’espanyol com a llengua diària i com que no existeix cap català monolingüe al món, trobo que les acusacions de nacionalisme són difícils d’acceptar.

Al meu entendre, el corrent fort a Catalunya no és nacionalista sinó localista, de quilòmetre zero. La gent que viu aquí vol tenir el poder d’establir prioritats, de prendre les seves pròpies decisions i que aquestes decisions no siguin dictades des del que consideren si no un govern central clarament hostil, com a mínim un que té prioritats molt diferents sobre la pobresa energètica, els horaris comercials, el fracking, l’ús del català i la conveniència de consultar la gent sobre el seu futur polític, per enumerar uns quants exemples extremadament recents.

De fet, els moviments pro localistes agafen embranzida arreu del món. A Massachusetts, on he viscut, hi ha una campanya forta de “buy local ” que anima la gent a comprar el menjar de pagesos i productors locals i a donar suport a empreses locals. Aquests pobles no són nacionalistes, són localistes: volen donar suport a la gent dels seus propis pobles comprant productes locals i mantenint els diners a l’economia local. Quan rebutgen fer la compra a Walmart no ho fan perquè odiïn la gent d’Arkansas, o perquè els ciutadans de Massachusetts es considerin superiors. Simplement estan intentant exercir una mica de control sobre la seva pròpia economia.

Però aquest fenomen no només té a veure amb diners. Quan la gent es nega a comprar roba o altres productes fets al Vietnam, la Xina o Bangla Desh no hi ha cap menyspreu “nacionalista” dirigit a la gent d’aquests països. Al contrari, el que hi ha és preocupació per ells. Està en joc la idea que comprar roba feta en països en què el govern es nega a aprovar una legislació que protegeixi els obrers implica l’aprovació tàcita d’aquest sistema. En canvi, tenir la competència d’establir lleis de protecció forta dels treballadors i seguidament comprar productes fets localment en aquestes mateixes comunitats és una manera de protegir els treballadors locals i d’arreu, i, paradoxalment, de fer canvis socials més enllà de les pròpies fronteres.

Els ecologistes donen suport a les campanyes de quilòmetre zero no per fervor nacionalista, sinó perquè els productes fabricats localment requereixen menys transport i, per tant, tenen una empremta de carboni més petita i -en el cas dels aliments- utilitzen menys conservants i productes químics perquè els viatges no són tan llargs.

Mireu, si no, les negociacions secretes que s’estan duent a terme entre la Unió Europea i els Estats Units sobre l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (TTIP). Un conjunt de corporacions multinacionals enormes (i de països!) volen fer canvis transcendentals en les regulacions que tindran un impacte en la sanitat, la producció del menjar, els bancs, els treballadors i la democràcia mateixa, i que afectaran comunitats des d’Honolulu fins a Varsòvia. Però cap d’aquestes comunitats locals no podrà votar-hi. No hauria de ser cap sorpresa que en aquesta situació Catalunya no vulgui haver de dependre d’una capa addicional de govern, el de Madrid, pel qual se sent mal representada i amb qui no comparteix moltes prioritats.

No és per aïllacionisme. La Unió Europea té molt potencial i una moneda comuna, lliure moviment de gent, béns i capital, i les seves lleis ambientals han aportat grans beneficis a Catalunya. Però Catalunya ha de poder participar en les polítiques dels grups més grans com la UE o l’ONU directament, amb veu pròpia i amb una representació adequada.

El que passa a Catalunya no és nacionalisme en el sentit ètnic. És localisme i petit-païsisme. Hi ha moltes decisions que tenen més sentit quan es prenen localment. Com menys intermediaris hi ha entre els legisladors i la gent, millor. Com més coneguin els legisladors la seva gent, millor la poden representar. Si els polítics viuen a la comunitat, i han de patir les conseqüències dels seus vots, la gent té més possibilitats de ser ben representada.

Els catalans no es consideren ni pitjors ni millors que cap altra gent. Però, com qualsevol col·lectiu, tenen el dret de governar-se a si mateixos, i de prendre decisions que afecten les seves pròpies comunitats. Només com un país independent podran decidir d’una manera que representi les prioritats i desitjos de la gent local.

Més continguts de