Novembre

Començo a escriure aquest paper la tarda del dimarts 4 de novembre. Això vol dir que falten cinc dies per al diumenge 9, tan esperat, tan desitjat, tan controvertit, tan odiat, tan perseguit, tan cautelarment prohibit. Cosa que també vol dir que d’aquí a diumenge poden passar infinitat de coses. Uns es queixen que el president Mas no hagi sortit a donar la cara. Altres es queixen que el conseller Homs s’hagi convertit en una mena de papagai que només repeteix la lliçó que li han ensenyat: el Govern manté la cosa. És a dir, la costellada o el que sigui. Aquella cosa que el senyor Rajoy i els seus sequaços, potser per por que Espanya els quedi empudegada per la ferum de greix de xai socarrimat, s’han afanyat a suspendre cautelarment. Hi ha qui especula sobre si algun fiscal demanarà a algun jutge alguna cosa i quina cosa serà aquesta i si algú, qui?, l’executarà. Hi ha qui diu que es llevarà a les set per anar a votar abans que ningú. Hi ha qui pensa votar a la tarda, després d’anar a caçar els bolets que ja no hi ha...

Davant del desconcert general, el novembre fa el seu camí. Avui ha plogut tot el dia, a estones. Ara sí, ara no, ara m’hi torno a posar. Fluixet, xim-xim melancòlic que tan bé lliga amb el novembre. De tant en tant el cel s’esparraca. Sembla que la llum es fa més clara. Però tot seguit un parell de núvols apareixen, carregats, i au, tornem-hi. Més pluja i altra vegada la foscor. De tant en tant, fa un cop de vent que sacseja els arbres, que despulla la vinya verge que havia aconseguit un porpra magnífic, intens, cardenalici. En fi, tot com cada any. Però aquest any serà diferent. Perquè anirem a votar. Perquè aniré a votar.

A votar què, però. Doncs a votar la nostra irreductible voluntat de ser. El vot de diumenge no servirà per a res més. Perquè és obvi que no servirà per saber quants catalans volem la independència. I és que en casos així, en les enquestes, i això és una enquesta, la gent no vota mai el mateix que en les eleccions. El vot de diumenge serà un vot fantasmal, en certa manera. Però servirà per a una cosa molt important: per dir-nos que hi som. Per dir a tothom que volem ser. Però no servirà per dir exactament quants som, que és allò que és imprescindible. Per saber-ho, haurem d’esperar unes eleccions. Però anirem a votar. Aniré a votar.

Tot això ho vaig escriure el dia 4. Ara, avui, que he d’acabar aquest paper, és el dia 6. Ja no plou. Ha entrat la tramuntana i el cel és d’un blau intens i l’aire és transparent. És un altre aspecte del novembre, d’aquest novembre que és diferent perquè anirem a votar. Perquè aniré a votar.

El president Mas ha donat la cara, ha parlat i tot es manté. Ara el problema és què farà el senyor Rajoy. ¿Seran el Mossos els cridats a impedir la consulta que no ho és? ¿Serà la Guàrdia Civil? ¿La Policia Nacional de l’altra nació? ¿Hi ha tancs amagats en algun racó de la geografia catalana? ¿Entraran per la Diagonal, amb Boadella i Pericay desfilant al davant?

I de la pregunta, què? Quin país, valga’m Déu, hi ha els que poden, hi ha els que guanyen, hi ha els que criden, hi ha els que ploren, hi ha els que fan la puta i la Ramoneta. Uns estiren cap aquí, uns altres cap allà. De tot aquest estira i arronsa n’ha sortit aquesta bífida pregunta absurda, estampada en les paperetes que farem servir diumenge. Paperetes que han motivat, sembla, la darrera cautela del govern de Madrid. Després de la primera cautela, el president Mas va anul·lar la consulta. Però la va transformar en una manifestació participativa o com es digui. Però no va canviar la pregunta, que és el que posa tan nerviós el senyor Rajoy. I tot i que afirma que ja no es tracta d’una consulta, a les paperetes continua dient-hi CONSULTA. ¿Què costava fer paperetes noves, sense aquesta paraula? O ¿què costava haver guillotinat per dalt les existents? Som un país una mica potiner. Però anirem a votar. Aniré a votar. Ara penso que hauria d’haver parlat només del temps, hauria d’haver parlat del novembre i prou, i comentar, per exemple, aquell meravellós poema de Carner que fa: “El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir; / hi ha algun ocell que piula / com si volgués morir. // Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; / sospira el pany de porta, / grinyolen els penells. // Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai”. Sí, dic ai, però aniré a votar. Anirem a votar. Perquè volem ser. Perquè hi som. Per plantar cara davant de tanta injustícia i tanta vexació.

Més continguts de

El + vist

El + comentat