Por de volar

El desgraciat serial de catàstrofes aèries dels últims dies ha reviscolat la por atàvica als desplaçaments a bord d’un ocell de ferro. Tres accidents esgarrifosos en dues setmanes han fet trontollar fins i tot els fonaments estadístics d’aquells que sempre han definit l’avió com el mitjà de transport més segur. Malgrat tot, ho seguirà sent. Avui en dia, continua havent-hi més perill sortint a patinar pel passeig del poble que fent la volta al món en un Boeing 747 amb un motor en flames. De tota manera, dalt d’un avió la sensació d’indefensió i esquifidesa humana és molt més palpable que en qualsevol altre sistema de desplaçament col·lectiu. Encara que sigui per unes dècimes de segon, no trobareu ningú que no s’hagi acomiadat de la vida, dels crèdits i de la hipoteca enmig d’una turbulència en ple vol. Per uns instants, un buit a l’estómac sembla que anticipi l’espòiler truculent i pirotècnic del final de la pel·lícula de la nostra vida.

Però si tenim por de volar no és només per la remotíssima possibilitat de perdre-hi la vida. Dins l’avió ens assetgen altres perills que, no pel fet de ser menys tràgics, deixen de ser terribles. Places tan estretes que posen en risc la integritat dels genolls i la fluïdesa de la circulació sanguínia; variacions esbojarrades de temperatura que podrien fer saltar la pell d’un tomàquet i també d’algun passatger; lavabos minúsculs amb un sistema d’evacuació capaç de xuclar-nos a un univers paral·lel, o la matèria fosca de l’interior dels sandvitxos -en el cas excepcional que se’n serveixin.

Entre els elements pertorbadors d’un vol es compta també la desconcertant simpatia de les hostesses i el neguit més incòmode del viatge: la incertesa de qui ens tocarà al seient del costat. Un perfecte desconegut que tant pot ser un personatge anodí com l’amor de la nostra vida o l’autèntic Anticrist. Tot i així, la por més gran que hauria d’implicar volar és que, un cop acabat el trajecte, no sapiguem tornar a tocar de peus a terra.

Més continguts de

El + vist

El + comentat