Resulta sorprenent com, a mesura que la societat i les mentalitats esdevenen més laiques, creix entre la població mundial l’impuls de pregar per tot i més. Arran de la misteriosa desaparició del Boeing 777 de Malaysia Airlines ha sorgit la iniciativa Pray for MH370 -amb etiqueta 2.0 associada-, en referència al número del vol evaporat sobre la immensitat de l’oceà. El sentiment de solidaritat i compassió amb les 239 víctimes és molt lloable i alimenta una petita esperança sobre la bondat humana. Malauradament, però, davant un fet tràgic no hi ha pitjor senyal que l’arribada de les pregàries. Només la desesperació aboca a solucions en què gairebé ningú creu.
Deixant de banda debats teològics molt espessos, és evident que des de l’eclosió de les xarxes socials el fet de pregar s’ha devaluat precipitadament per la quantitat i la qualitat dels propòsits. Per molt agnòstic que sigui, ningú posarà pegues al fet que qualsevol col·lectiu pregui per l’extinció de les guerres, l’eradicació de la pobresa i la fam, o perquè els presentadors del TN tornin a seure. En canvi, qualsevol catòlic de pedra picada és capaç d’apostatar quan descobreix campanyes com Pray for Justin Bieber, amb l’objectiu que el cantant canadenc es lliuri de la presó per haver fet l’idiota amb el cotxe.
Preguem per tot encara que les causes perdudes i les situacions enquistades són les predilectes de les propostes d’oració. Pray for Ukraine, Pray for Syria, Pray for Venezuela, Pray for Tibet i ben aviat Pray for TV3. Totes elles iniciatives artificioses, un pur exercici de retòrica autoindulgent. Ningú pregarà pel nou govern d’Ucraïna, per la deposició del dictador sirià o pels monjos trinxats al Tibet. Amb prou feines farà un like en un grup de Facebook, escriurà un tuit amb l’etiqueta #prayforOrtegaCano o sospirarà un “Pray for the Referendum ”. És una manera de reconèixer que no hi ha res a fer, de desitjar que Déu els agafi confessats. Encara que siguin ateus.
