Preparar el futur
EL CENTRE. Estem en un moment de tanta paranoia que, quan Duran i Lleida diu que s’ha de refer l’espai de centre, qui més qui menys pensa que està parlant d’un acostament entre CiU i el PP per desactivar (per enèsim cop) el procés sobiranista. Però Duran té bones raons per dir el que diu: l’estelada ha segrestat el debat polític fins a tal punt que els partits del centredreta estan oblidant el deteriorament de la seva base electoral, que és comú a bona part d’Europa a causa del fracàs de les polítiques d’austeritat. A Catalunya, CiU ho ha supeditat tot a l’aposta independentista, en part per convicció, en part per oferir un horitzó esperançador postcrisi i en part també per por a l’empenta d’ERC. Però d’aquí un any o dos, siguem on siguem, bona part dels problemes estructurals del nostre sistema polític continuaran vigents, i seria un suïcidi que el centredreta regalés a l’esquerra la bandera de la regeneració i la reconquesta de l’estat del benestar. Abans, CiU haurà de resoldre les contradiccions relacionades amb l’independentisme, i a més tant CDC com Unió tenen pendent un procés de renovació de lideratges que aviat començarà a urgir, tant per motius generacionals com d’higiene democràtica. Però, a diferència del que passa en el camp de les esquerres, pot afrontar aquest procés en un espai ideològic menys fragmentat, i amb un rival com el PP, que encara està en una situació pitjor.
L’ESQUERRA. En el camp de les esquerres, l’ebullició és tan gran com la incertesa, i el minifundi ideològic és un llast per a les possibilitats de fer una proposta electoral amb vocació de govern. Els grups alternatius han suposat un saludable sacseig al panorama polític, però un cop més s’han mostrat molt més eficaços fiscalitzant la política tradicional que no pas proposant una acció de govern alternativa i, al mateix temps, creïble per a un electorat ampli. La divisió d’aquests grups i la seva indefinició respecte al gran desafiament que suposarà la tardor sobiranista -amb l’excepció de la CUP- també són aspectes que afebleixen aquest espai, que, d’altra banda, no sembla en disposició de desbancar l’esquerra convencional, de tall socialdemòcrata, que representen ERC, el PSC i les seves escissions. (Pel que fa a ICV, sembla condemnada a quedar-se al mig com el dijous, tant en la qüestió social com en la nacional. Els seus dirigents malden per no veure segrestat el seu espai ni pels uns ni pels altres, i això els obliga tot sovint a anar a remolc.) L’esquerra reformista catalana també ha de fer els deures, com a tot Europa, per formular un discurs creïble que els distanciï del centredreta sense caure en el populisme de tot signe. A Catalunya ERC podrà fer la viu-viu mentre l’independentisme ocupi el centre del quadrilàter, però tard o d’hora hi haurà de dir la seva, com també -i encara amb més motiu- les diverses escissions del PSC. El repte és massa gran, però, per fer-ho separadament: tant el procés sobiranista com l’electorat d’esquerres necessiten una gran força sobiranista i socialdemòcrata que pensi en un programa de govern atractiu i viable. Un programa digne d’un estat, i de les eines de govern que tots, tant a la dreta com a l’esquerra, haurien d’aspirar a fer seves.
