Opinió 11/02/2012

Reduir l'administració local

i
Núria Bosch
3 min
Reduir l'administració local

La crisi econòmica està portant a replantejar com hem de finançar el sector públic i, alhora, en què i com gastem els diners públics. Aquest fet ha obert el debat sobre si al nostre país tenim una administració local sobredimensionada amb massa entitats locals i nivells de govern i que contribueix a engruixir la despesa pública.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En primer lloc, es denuncia el nombre excessiu de petits municipis amb dificultats tècniques per poder prestar correctament els serveis públics però amb estructures administratives que generen la corresponent despesa. A Catalunya d'un total de 947 municipis, 328 (un 35%) tenen menys de 500 habitants i concentren només l'1,1% de la població catalana. I d'entre 500 i 2.000 habitants n'hi ha 269 (un 29%) i concentren el 3,6% de la població. Si definíssim el llindar mínim per a la viabilitat tècnica d'un municipi en 5.000 habitants, com han fet alguns països, a Catalunya per sota aquest llindar n'hi ha un total de 738 (un 79%) i tan sols s'hi ubica el 10,5% de la població.

En segon lloc, també es denuncia l'excessiu nombre de governs supramunicipals (comarques, entitats metropolitanes i diputacions) i es qüestiona el seu paper i la necessitat que existeixin.

Per afrontar la fragmentació municipal, hi ha dues vies: la fusió de municipis o la cooperació intermunicipal. Podem trobar experiències d'altres països que han optat per aquestes vies. Per exemple, Dinamarca, l'any 2007 va portar a terme una reforma de l'organització local. Es va passar d'un total de 271 municipis a 98, mitjançant processos de fusions. També es van reduir el nombre de comptats (esglaó supramunicipal de govern) de 15 a 5. Així mateix, en els últims deu anys Finlàndia ha reduït el nombre de municipis en una quarta part, gràcies a les fusions municipals voluntàries. A Suècia fa més temps que no hi ha reformes per fusionar municipis. L'última va ser el 1975, i el resultat és que ara el 95,5% dels municipis tenen més de 5.000 habitants, i un 60%, més de 10.000.

Al costat de les fusions de municipis, també els països anteriors utilitzen fórmules de cooperació intermunicipal. Un país on han trobat en aquesta cooperació una fórmula per solucionar la problemàtica generada pels petits municipis és França. Aquest país compta amb quasi 35.000 municipis i els intents de fusió municipal han fracassat reiteradament. Actualment té al voltant de 2.600 associacions voluntàries de municipis que presten serveis municipals de manera mancomunada. L'èxit d'aquesta fórmula es deu a la creació d'incentius fiscals per part del govern central (atorgar-los un volum significatiu de transferències i compartir la recaptació de l'impost sobre negocis) i a la flexibilitat de les fórmules associatives existents, que poden donar lloc a traspassar més o menys competències municipals a l'associació. Amb tot, alguns estudis constaten que la reducció de costos ocasionada per aquestes associacions és moderada. Per cada 100 euros de despesa addicional feta per la nova entitat, els municipis redueixen la despesa entre 5 i 15 euros.

Els tres avantatges de la fórmula de fusionar municipis poden ser: augmentar la capacitació tècnica-administrativa per subministrar els serveis públics, evitar la duplicitat en la provisió d'equipaments públics i facilitar el control financer dels municipis. Entre els desavantatges hi ha: 1) disminuir la capacitat d'incidència dels ciutadans en les polítiques municipals, 2) no aconseguir economies d'escala, malgrat incrementar l'àmbit de prestació d'alguns serveis a causa de la seva naturalesa, i 3) provocar un increment de la despesa, en lloc de disminuir-la, ja que la fusió pot incrementar a l'alça la qualitat dels serveis prestats.

De fet, quan la fusió de municipis fracassa, la fórmula que s'utilitza és la cooperació intermunicipal, mitjançant la creació d'associacions municipals o mancomunitats. L'experiència ens diu que el bon funcionament d'aquestes entitats es pot aconseguir mitjançant incentius financers i un disseny institucional que faciliti la presa de decisions. El gran desavantatge és que disminueix la capacitat per retre comptes davant dels ciutadans, tenint en compte el procediment d'elecció indirecta utilitzat.

L'altre tema de debat esmentat és l'existència d'un nombre excessiu d'escalons supramunicipals de govern. Resulta evident que en els àmbits territorials en què operen comarques, entitats metropolitanes i diputacions existeix cert potencial per reduir les estructures administratives amb menys entitats superposades. També cal diferenciar entre àrees urbanes i rurals. Per exemple, a l'àrea metropolitana de Barcelona, on clarament es fa necessària l'existència d'una entitat metropolitana per coordinar la prestació dels serveis i compartir costos en l'àmbit metropolità, no es fa necessària l'existència de la comarca, que en altres zones del territori pot tenir sentit. Ara bé, s'ha de tenir en compte que l'eliminació d'un nivell d'administració local no implica un estalvi igual a la magnitud del seu pressupost, ja que els funcionaris i els serveis s'han d'assignar a altres nivells d'administració.

En conclusió, aquest és un debat complex, que requereix estudis econòmics (cal també computar el cost de la reorganització), polítics i jurídics i en el qual s'han d'evitar solucions massa simplistes.

stats