La comissió d’experts que recentment ha presentat al govern espanyol una proposta per reformar el sistema tributari planteja incrementar l’IVA en dos punts -el tipus general passaria del 21% al 23%- i rebaixar les cotitzacions socials en uns tres punts, i ho fa amb l’objectiu de crear ocupació i guanyar competitivitat exterior, és a dir, per crear creixement.
Aquests canvis en l’IVA i les cotitzacions socials són el que tècnicament s’anomena devaluació fiscal. Amb la unió econòmica i monetària de la UE, els països que en formen part no poden devaluar la moneda per incrementar la competitivitat internacional, com tradicionalment feien quan podien gestionar el tipus de canvi de la seva moneda. Per obtenir els mateixos efectes tenen com a mesura alternativa la reducció de les cotitzacions socials i l’increment de l’IVA. La reducció d’ingressos de les cotitzacions socials es compensa amb un increment dels ingressos generats per l’IVA. Aquest increment encareix les importacions de béns, però no altera el preu de les exportacions, que estan exemptes d’IVA i tenen dret a la devolució de l’IVA suportat. Així mateix, aquesta mesura redueix els costos laborals, la qual cosa fa més competitives les empreses, perquè rebaixa el preu de la producció interna i, per tant, abarateix les exportacions. Així, l’efecte final és una millora de la balança comercial, perquè s’han encarit les importacions i s’han abaratit les exportacions, igual que en una devaluació de la moneda.
En l’ Informe sobre federalisme fiscal i finances públiques de l’any 2013, presentat fa poc per l’Institut d’Economia de Barcelona, es tracta el tema que he exposat: la devaluació fiscal. Tres professors de la Universitat de València (Boscá, Doménech i Ferri) exposen els resultats de l’estudi que van elaborar sobre una possible devaluació fiscal a Espanya. Amb una davallada de 3,5 punts en el tipus efectiu de les cotitzacions socials i un increment de dos punts en el tipus efectiu de l’IVA, al cap d’un parell d’anys les hores totals treballades creixerien un 1,3%, cosa que suposaria uns 200.000 llocs de treball a temps complet, i el PIB s’incrementaria un 0,7%. D’altra banda, aquest increment de l’activitat ex post generaria més ingressos impositius -augmentarien un 0,25%- i alhora més ingressos per cotitzacions socials.
Aquest estudis i d’altres demostren que la devaluació fiscal té efectes positius sobre l’ocupació, el PIB i la balança comercial, però que aquests efectes no són gaire significatius. També pot passar que la devaluació fiscal tingui poca efectivitat perquè, malgrat que es disminueixin les cotitzacions socials, el preu de les exportacions només reculli part d’aquest descens, ja sigui perquè els empresaris incrementin els seus marges o perquè s’augmentin els salaris per compensar la pujada de l’IVA.
Ara bé, el principal problema de la devaluació fiscal són els seus possibles efectes redistributius, que poden arribar a ser regressius. En principi, sembla que al treballador li és igual que li gravin el sou i percebi un salari més baix o que li gravin el consum, ja que els seus ingressos reals es mantenen constants. No obstant, no totes les persones reben rendes salarials. Així, amb la devaluació fiscal la càrrega impositiva passa de persones que treballen a d’altres que no, però que són consumidores, com per exemple els pensionistes. Aquests no es beneficiaran de la davallada de les cotitzacions, però tindran més impostos sobre el consum.
Tot increment dels impostos sobre el consum és generalment regressiu, i principalment el del tipus reduït de l’IVA, ja que les llars amb menys ingressos dediquen una proporció més gran de la seva renda al consum que no pas les llars amb rendes altes. S’han fet estudis a Espanya que demostren que els efectes redistributius depenen del grup de treballadors al qual s’apliquen les reduccions en les cotitzacions socials. Així, si s’incrementa el tipus general de l’IVA i la rebaixa de les cotitzacions socials afecta tots els treballadors, els efectes redistributius són regressius, és a dir, els ingressos nets de les llars amb rendes més baixes disminueixen i augmenten els de les llars amb més ingressos. En canvi, si la reducció en les cotitzacions socials només s’aplica als treballadors amb sous més baixos, les llars amb menys renda hi surten guanyant, i les de més renda hi perden.
En definitiva, la proposta de devaluació fiscal pot estimular l’economia, però els seus efectes probablement seran reduïts, i pot incrementar la desigualtat social segons com s’apliqui. També cal dir que els seus efectes són temporals. No és una solució permanent i, per tant, no és un substitut dels canvis estructurals que són necessaris per resoldre els desequilibris externs i les baixes perspectives de creixement econòmic.
