Regular bé el sector elèctric

Els resultats diuen que la regulació del sector elèctric espanyol dels últims vint anys ha estat un desastre: tenim l'electricitat més cara d'Europa, i s'ha acumulat un dèficit d'uns 30.000 milions d'euros que no se sap ben bé ni qui el pagarà ni com. Crec que això es deu a la gran dificultat de regular un sector tan especial, a la gran capacitat de pressió política d'algunes grans empreses del sector i a una certa dosi d'incompetència d'alguns dels que hi han intervingut.

1. Característiques especials. L'electricitat s'ha convertit en un element imprescindible de les societats modernes. El considerem, juntament amb l'aigua, les comunicacions i les xarxes de transmissió d'informació, un servei públic bàsic. Penseu els inconvenients que crea la falta de subministrament a les llars o a les empreses... És per això que els governs no poden deixar que siguin els mecanismes del mercat els que l'assegurin, i es veuen obligats a garantir-ne la disponibilitat i també a assegurar-ne un preu acceptable, tant per als ciutadans com per a la competitivitat de les empreses.

Aconseguir això no és fàcil, a causa de les característiques del sector. L'electricitat és una energia transformada i absolutament uniforme. Els electrons que ens arriben a casa són tots idèntics i tenen la mateixa potència, tant si s'han generat cremant carbó o petroli com aprofitant la força del vent o la d'un salt d'aigua. Però el carbó, el gas i el petroli són cars, mentre que el sol, el vent i l'aigua de pluja són gratuïts (l'urani i la biomassa se situen al mig). Dit amb mots més tècnics: un producte final que s'ha generat a través de processos molt diferents, i amb un cost de primeres matèries enormement desigual, s'ha de vendre a un preu únic. Si hi afegim els costos fixos (amortitzacions i manteniment), els extrems s'acosten, però hi segueix havent grans diferències.

2. Dificultats. Aquest fet crea grans dificultats quan es vol organitzar el sector elèctric per assegurar quatre coses: que tinguem electricitat a una tarifa uniforme i raonable (hi ha maneres de produir cares i d'altres de més barates); que la tinguem quan la necessitem (no sempre fa sol, ni sempre fa vent, ni els embassaments estan sempre plens); que contamini tan poc com sigui possible (combustibles fòssils o renovables), i que les empreses privades tinguin prou beneficis per fer les grans inversions que suposen les centrals (hidràuliques, tèrmiques o nuclears) i els parcs (solars o eòlics).

Un segon element de dificultat és que la producció està molt concentrada i, el consum, molt escampat, i, per tant, cal una gran i costosa xarxa de distribució. S'ha de descartar totalment que cada productor construeixi la seva pròpia xarxa. Per tant, a casa del consumidor només hi arriba un cable, i això facilita el monopoli.

Molts pensen, i jo entre ells, que la millor manera d'aconseguir combinar tots aquests objectius és que el sector elèctric funcioni com un monopoli públic, que resolgui internament tots aquests conflictes entre preus i costos, i també decideixi la millor barreja (el mix ) de combustibles. Aquest és el cas d'Électricité de France, un país que, per cert, té l'electricitat més barata d'Europa. Això ara i aquí ja no és possible.

3. Mala regulació. Quan s'ha preferit dependre del mercat, cal buscar una regulació intel·ligent, ja que el paper que en els mercats juga la competència aquí no el juga. Aquí no hi ha competència, ni en el preu de venda ("tarifa única"), ni en el producte ("electrons tots idèntics"), ni en la distribució ("xarxa única"). S'han de fer regulacions a la carta, i això dóna pas als interessos particulars i a les pressions polítiques.

L'actual regulació s'ha demostrat equivocada. Com que el preu que surt de la subhasta, tal com ara funciona, és el preu del que genera més car, les empreses amb instal·lacions amortitzades i poc cost de combustible tenen uns marges excessius. Com que s'han subvencionat noves produccions establint unes primes fixes que es mantenen, tot i haver-se reduït els costos, s'ha creat un gran excés de potència instal·lada. I, com que s'han afegit altres costos a la tarifa, per evitar (sense aconseguir-ho) un gran encariment, s'han deixat aparcats 30.000 milions de deute que pagarem tots, en els anys següents, en el rebut o amb impostos. Cal una nova regulació, que modifiqui la subhasta amb més intervenció pública i elimini de la tarifa costos i ajuts que no corresponen als consumidors.

Més continguts de