El dissabte 5, Miquel Puig es pronunciava en aquestes pàgines en contra de la renda garantida ciutadana; el dimarts 15, també a l’ARA, Sara Moreno s’hi mostrava a favor. La idea de la renda garantida ciutadana (RGC), abans denominada renda bàsica universal (RBU), va sorgir fa anys en àmbits acadèmics però no va ser fins a final dels noranta que va provocar un veritable debat públic en els mitjans de comunicació. La RGC és el mateix que la RBU? En aparença, no. L’organització internacional creada el 1986 per promoure les idees relacionades amb la renda bàsica, la Basic Income European Network (BIEN), la definia així: “Una renda bàsica és una renda garantida incondicionalment a tothom de manera individual, sense comprovació de mitjans o del requeriment de voler treballar. Potser, tot i que és més llarga, la següent definició és més comprensiva: la renda bàsica és un ingrés pagat per l’estat a cada membre de ple dret de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense que importi amb qui convisqui. La renda bàsica, segons la definició emprada, és força diferent dels subsidis condicionats propis de l’estat del benestar que coneixem”. Això és, si més no, el que s’afirmava al I Simposi de la Renda Bàsica (Red Renta Básica - Xarxa Renda Bàsica, Barcelona, 8 de juny del 2001). Amb data del 2014, la RBU ha estat retallada en forma de RGC, que té unes pretensions molt més modestes: en comptes de reforçar la la utopia, sembla que la crisi l’escapça...
La proposta de la RBU o de la RGC, que, per alguns, com Pierre Rosanvallon, és el clímax i alhora la caricatura degenerada de l’estat-providència, va molt més enllà d’una severa reforma de la fiscalitat o d’una reorganització de les estructures laborals: és una proposta política global i radical, que es vol desvincular d’una manera explícita del model socialdemòcrata d’estat del benestar. És obvi que es tracta d’una proposta del tot viable a curt termini. A mitjà o llarg termini, però, sembla més aviat quimèrica, per una simple raó de tipus aritmètic: els mecanismes de generació (privada) de riquesa i els de la seva redistribució (pública) tendirien a desequilibrar-se progressivament. La riquesa generada pot ser redistribuïda, esclar, però no d’una manera incondicional i infinita. Això requeriria un augment exponencial de la generació de riquesa privada... que resulta impensable en el context d’un mecanisme de redistribució pública que no convida precisament a l’esforç ni la competitivitat.
Els defensors d’aquestes iniciatives són perfectament conscients del problema i, en general, l’assumeixen amb una actitud que al meu entendre és del tot crítica i honesta. Tot i així, insisteixen a dur-la a la pràctica. Això és justament el que fa onze anys em va cridar l’atenció en tractar la qüestió en el context d’un manual universitari ( Comunicació i argumentació, 2003): la possible gestació de nous recursos argumentatius/comunicatius en un context postpolític. Aquests recursos s’ajustaven i s’ajusten a les regles essencials de la retòrica clàssica. La (falsa) sensació d’originalitat ve donada, sobretot, per la presència mediadora de noves variables, com les tecnologies de la comunicació i de la informació (TIC). La reticularitat i la dislocació temps/espai inherent a les TIC és, al capdavall, una de les causes del miratge anomenat postpolítica. Els mecanismes persuasius associats a aquesta nova proposta (sigui la RBU o la RGC) coincideixen amb altres discursos suposadament alternatius dels moviments socials. En termes generals, es basen en una fraseologia que no resisteix l’anàlisi racional, però que està parapetada rere forts components emocionals: és el vell i molt atractiu relat d’un món feliç.
Des de la perspectiva liberal clàssica -la de John Stuart Mill, per exemple-, la funció de la política és tendir a un món millor. Des d’altres perspectives, en canvi, l’objectiu no és un món millor, sinó un món perfecte. Pot semblar que es tracti d’un simple matís però, en realitat, es tracta d’un abisme que, d’alguna manera, permet explicar el pitjor del segle XX. La renda garantida ciutadana forma part d’una determinada mentalitat, i la pretensió d’una societat on la igualtat d’oportunitats sigui real, d’una altra. Aquestes dues perspectives no són simplement diferents: són antagòniques. Encara que soni paradoxal, la igualtat d’oportunitats no condueix mai a l’igualitarisme, sinó justament a la meritocràcia. En cap cas, però, a un món feliç. Ja som prou grandets i estem prou escarmentats per triar entre una cosa i l’altra. Suposo.
