Sobre Woody Allen i Dylan Farrow

La lectura de la carta que Dylan Farrow ha enviat al New York Times explicant com Woody Allen va abusar d'ella quan tenia set anys glaça la sang a qualsevol.

I a sobre, resulta dolorós i desconcertant que l'agressor sigui sant de la nostra devoció. No se m'acut millor manera de parlar de Woody Allen, venerat des de fa dècades a Barcelona fins a haver-lo convertit en prova del bon gust cosmopolita barceloní. Per no parlar del seu lloc en la història del cinema, guanyat amb una pel·lícula anual des del 1969, sense sucumbir als imperatius comercials, capaç de capturar i narrar la complicació de les relacions humanes amb un talent indiscutible i un estil reconeixible.

Dylan víctima, Allen agressor. Però és realment així de clar? Si entenem que cap persona sensata s'inventaria un relat com el de la filla de Mia Farrow, tot està clar. Si llegim Robert B. Weide, amic d'Allen i autor del documental sobre el cineasta produït per la PBS, els fets, que daten de fa 21 anys, no són tan clars: no van ser mai provats després d'una llarga investigació, no van donar lloc a cap conseqüència, cap condemna contra Allen. Més encara: l'episodi central narrat per Dylan Farrow hauria ocorregut en el moment i el lloc menys escaient per a Allen: quatre mesos després que se sabés que el cineasta (aleshores 55 anys) tenia una relació amb la filla adoptiva de Mia Farrow, Soon-Yi (aleshores 19 anys), quan la parella ja havia trencat, i a casa de Mia Farrow mateix.

Aquestes acusacions ja eren conegudes. La novetat és que Dylan n'ha parlat públicament per primera vegada a través d'una carta que ha enviat a un periodista amic de la família. Dylan té ara 28 anys, es descriu com a "feliçment casada", afirma que ha passat i encara passa un calvari i que no va poder suportar una nova allau de lloances a Woody Allen amb motiu del Globus d'Or que li va ser concedit fa uns dies pel conjunt de la seva carrera.

El resultat és que els titulars periodístics tornen a córrer i ens sentim impel·lits a alinear-nos en un bàndol, com tan sovint passa, sense pensar que qui no ho sap tot potser no sap res. Els judicis paral·lels de tota la vida, que la societat de la informació digital ha convertit en judicis exprés, es carreguen reputacions sense reparació possible. La facilitat en què casos com aquest són fragmentables en mil debats -com ara si es pot separar l'artista de la persona i si, per tant, Woody Allen seria un geni, un monstre o totes dues coses alhora- asseguren hores i hores als mitjans, sobretot a la tele, en un immens safareig en què el patiment dels implicats és el menys important.

De tota la cruesa amb què el cas torna a ser notícia només se m'acut un angle aprofitable. El de recordar-nos que cal saber trobar el to i l'ocasió per parlar amb nens i nenes per prevenir-los d'un assumpte tan desagradable com els abusos sexuals. Que parlant-ne als mitjans potser aconseguim que alguna víctima entengui que la seva situació no és normal o perdi la por a denunciar. Que tanta passió com posem a salvar o condemnar famosos, millor que la destinem a protegir els més dèbils.