Els catalans traiem pit quan parlem de la nostra societat civil. Li atribuïm un paper històric decisiu en la construcció del bo i millor del sistema cultural del país, la impliquem en el finançament de grans institucions culturals i li demanem que assumeixi la presidència (més o menys honorària) d'alguna de les peces angulars de la nostra arquitectura cultural.
Malgrat tot, la societat civil catalana, quan s'expressa en termes culturals, no és un conjunt homogeni, fàcil d'ordenar i organitzar en una determinada direcció. L'Ajuntament de Barcelona, per exemple, va crear fa uns anys una associació de mecenes amb resultats menys favorables que la tradicional recerca de finançament per la via dels intercanvis publicitaris ( sponsoring ) o per les desgravacions especials associades a activitats d'especial interès (la World Race, entre d'altres). La Generalitat vol crear una fundació amb objectius similars que vindria a substituir aquella antiga Oficina del Patrocini que tan pocs resultats visibles va obtenir. La societat civil va a la seva bola, la qual cosa és perfectament normal quan parlem de diners privats i sobretot quan el que se li demana sovint és que substitueixi un finançament econòmic que hauria de ser públic.
No s'entengui pas que qüestiono el compromís i l'activitat social dels nostres prohoms. En absolut. Assenyalo, però, que la seva activitat filantròpica no es pot concretar en termes similars als de fa cinquanta anys, quan no existia una política cultural pública ni teníem unes institucions democràtiques que despleguessin una activitat cultural estable, bé sigui per obligació competencial o per compromís electoral.
La recerca d'un finançament privat per a la cultura, malgrat tot, és un objectiu imprescindible per assegurar la salut econòmica del sector i per millorar els marges d'implicació social que demana un sistema cultural dinàmic. És per això que el sector reclama amb contundència la necessitat d'elaborar una llei de mecenatge que englobi tota mena de vinculació del capital privat amb la cultura per la via de les donacions tant a nivell macro (gran finançament d'institucions i projectes) com a nivell micro ( crowdfunding ).
Sovint s'argumenta la dificultat d'elaborar una llei a escala catalana, malgrat que la Generalitat administra un bon paquet d'impostos i participa d'un percentatge de les potencials desgravacions a l'IRPF. Però cal reconèixer que la peça clau és l'impost de societats que es recapta des del govern central. És per això que la implicació de la societat civil catalana en el finançament de la cultura exigeix un exercici d'imaginació i la recerca de compromisos innovadors que aportin satisfacció a les parts implicades.
Les empreses fan aportacions econòmiques per la via del patrocini perquè n'obtenen alguna cosa a canvi: imatge pública, retorns publicitaris o desgravacions fiscals. Però això no les converteix automàticament en aquesta societat civil que ostenta Catalunya. La societat civil afegeix a aquestes aportacions un cert tipus de compromís amb la construcció cultural del país, un nivell d'implicació superior que no es mesura únicament en desenes de milers d'euros. Podríem fins i tot dir que la societat civil són persones mentre que els patrocinadors són empreses.
Cal preguntar-se, doncs, com seria més útil la seva implicació cultural; si compensant els dèficits públics al Liceu, al Macba o al MNAC o generant nous instruments de regeneració cultural més adequats als requeriments del segle XXI.
En aquests sentit, el país pateix una falta de recursos destinats a la projecció internacional dels nostres creadors i a la creació de fons de risc capaços de treballar a mitjà termini amb els projectes de més potencial cultural. Totes dues coses són difícils d'abordar des d'una administració castigada per normatives administratives molt restrictives i pendent del tacticisme a curt termini.
Seria una llàstima que l'energia relacional del Govern enfocada a aconseguir acords amb la gran burgesia local malmeti aquest potencial amb una estructura substitutòria del patrocini tradicional. Aquest sorgirà només per raons tècniques i fiscals. El que costa de reconstruir és aquell mateix esperit que fa 150 anys va crear el Liceu, va finançar el Modernisme o va fer possible l'obra de Gaudí en plena coherència amb les necessitats d'avui en dia.
