El Tea Party a l’assalt d’Estrasburg

“Insurrecció política: els Tea Parties d’Europa” era el títol d’un suggeridor reportatge que The Economist va publicar aquest gener i que comparava la ultradreta del Vell Continent amb el Tea Party dels Estats Units. Recordem que el Tea Party, com resumia la publicació, denuncia el suposat allunyament de l’elit governant dels ideals fundacionals del país, s’oposa al govern federal i associa la immigració il·legal a una amenaça a l’ordre social.

L’article apuntava que els dos fenòmens polítics havien tingut un impacte diferent. La protesta del Tea Party s’havia traduït en una forta pressió en el si del Partit Republicà i havia esdevingut una peça central a l’hora de reformar pressupostos i lleis d’immigració. En canvi, a Europa la mateixa mobilització antielitista es reflectia en l’eclosió de partits extremistes heterogenis, com l’hongarès Jobbik, el Front Nacional francès o el UKIP britànic.

En aquest sentit, s’assenyalava que el cas dels EUA ofereix una lliçó: allà el Tea Party ha guanyat centralitat fins al punt que el Partit Republicà ha esdevingut el seu ostatge i s’ha vist perjudicat electoralment per aquesta situació. A Europa això no s’ha produït, tot i que els partits ultradretans poden marcar l’agenda en països on guanyen suports i respectabilitat.

Una revolta transatlàntica. Més enllà del que assenyala The Economist, considerem que els partits ultradretans europeus i el moviment populista nord-americà expressarien una mateixa tendència de fons, tot i que tenien orígens i cultures polítiques diferents. L’economista Paul Krugman va assenyalar un aspecte rellevant per copsar-la en subratllar que als Estats Units les bases del Partit Republicà eren “molt conscients de la seva condició de blancs en un país en què això és cada cop més minoritari” i consideraven que la protecció social afavoria els no blancs. ( The New York Times, 31/X/2013)

Aquest fet, des de la nostra òptica, indica que assistiríem a una dinàmica transatlàntica compartida. D’una banda, progressa a les urnes un xovinisme del benestar, que demana prioritat per als autòctons en les prestacions del Welfare State. De l’altra, possiblement persisteix una revolta de l’home blanc. El politòleg Peter H. Merkl va fer servir aquesta expressió el 1997 per explicar un majoritari suport masculí a partits ultradretans com a fruit d’una crisi d’identitat masculina: davant l’entrada de la dona al mercat laboral (que afebleix la societat patriarcal) i la competència professional de la immigració, l’home blanc proletaritzat donava suport a partits d’extrema dreta perquè li oferien “prioritat per als autòctons” i s’ancoraven en una visió tradicional de la família.

Sí a l’estat, no a l’Estat Europeu.Ara bé, hi ha una diferència clara entre el Tea Party i les formacions ultradretanes: la visió de l’estat. En el primer cas la denúncia del govern federal és l’ànima del moviment i vol limitar l’estat a la mínima expressió, minvar la pressió fiscal i mantenir un mercat lliure, com exposa Kate Zernike a La revolución del Tea Party (2011).

En canvi, els partits de la ultradreta tenen una concepció de l’estat ambivalent. El presenten com el gran baluard davant les amenaces de la globalització i reclamen que sigui fort per controlar fronteres i fluxos migratoris, protegir la producció industrial o garantir prestacions als autòctons, entre altres àmbits. Tanmateix, també aposten per un liberalisme econòmic que limiti el pes de l’estat en l’economia i la seva voracitat fiscal. De fet, la nova ultradreta va assolir a Europa el seu primer èxit a Dinamarca el 1973, quan el Partit del Progrés va capitalitzar una protesta contra els impostos. En tot cas, a Europa l’extrema dreta percep l’estat com el paraigua protector dels efectes nocius de la globalització. És “la punta de llança del redreçament nacional”, segons Marine Le Pen ( Pour que vive la France, 2012).

Però quan cal posicionar-se davant d’un Estat Europeu, l’extrema dreta es pot homologar clarament al Tea Party perquè s’hi oposa de forma tan radical com el Tea Party ho fa al govern federal. Així, Le Pen vol acabar amb “la tutela d’un superestat eurocràtic que, des de Brussel·les i Frankfurt, vol regir tots els aspectes de la vida [...] de 450 milions d’europeus”. I és que els partits ultradretans defensen els estats nació amb la mateixa intensitat que volen anorrear les estructures d’estat europees.

En aquest marc, les eleccions del dia 25 poden ser un toc d’atenció per a Brussel·les, quan el crit contra la UE que encarnen les formacions del dispers Tea Party europeu obtinguin resultats vistosos en alguns països.

Més continguts de

El + vist

El + comentat