No em crec les teories conspiratòries, però em fascinen els seus creadors. Són guionistes frustrats capaços d'interpretar un fet inventant-se'n la part prèvia. Impressionen, perquè si tot allò que fabulen ho sabessin del cert, tindrien uns contactes excepcionals. La majoria de teories conspiratòries no tenen ni cap ni peus i serien materialment impossibles, perquè requereixen una actuació conjunta de gent que no es coneix o no es parla. Però la gràcia és que solen esquitxar personatges coneguts, i sempre hi ha ambició, enveges, disputes i traïcions. La teoria conspiratòria és un plat que té sortida al mercat perquè els ingredients són bons i reals, i la salsa que els lliga és falsa però el fa més digerible. Si la voluntat fos explicar la veritat, caldria recórrer sovint a les teories improvisatòries, perquè el mètode de moda, molt més que el Pilates, és decidir sobre la marxa. Que moltes actuacions polítiques siguin emocionals i poc madurades, i suposin fugides cap endavant, no vol dir que els ingredients no siguin els mateixos: hi ha personatges coneguts, ambició, enveges, disputes i traïcions. El problema de creure't la teoria conspiratòria és que t'espantes, perquè configura un món organitzat i sense fissures, al servei del mal.
El perill de saber la teoria improvisatòria és que et deprimeixes, perquè configura un món caòtic, on cadascú fa el que pot i les coses se solen fer tard i malament.
