Hem viscut i vivim temps en què els matisos, els grisos, no estan de moda. Ens hem obligat a viure amagats a les trinxeres respectives sense adonar-nos que la terra de ningú era la del consens, el lloc en el qual es construeixen els acords que fan avançar col·lectivament la societat. L'encastellament en els principis inquebrantables , tan propis dels temps en què el pensament únic era llei, fan que la societat esdevingui un lloc impossible. Hi he donat tombs aquestes darreres setmanes, durant les quals el debat sobre la negociació col·lectiva ha arribat al carrer en forma d'algunes manifestacions, però no estic segur que hagi arribat gaire més enllà. M'ha semblat que no hi ha hagut, ni hi ha, un debat intel·lectual aprofundit sobre què significa amenaçar la negociació col·lectiva, que de fet vol dir amenaçar la vigència i la percepció del valor dels sindicats.
Recordo com si fos ara el primer cop que vaig entrar en contacte amb el món sindical. Treballava en una multinacional del sector industrial, en el moment de l'esclat de la globalització, durant els anys vuitanta. Aquell dia, dinant a la cantina de la fàbrica, un xicot va entrar a la gran sala en què fèiem l'àpat més de mil persones; va fer dringar un got i es va posar a parlar. En molt pocs minuts va ser capaç d'explicar quins eren els arguments a partir dels quals plantejaven la negociació del conveni, com el conveni ens afectava a tots plegats, quins eren els elements centrals de la competitivitat de la nostra empresa i, en concret, de la planta de Barcelona. Aquell xicot, el representant de CCOO al comitè d'empresa, tenia una visió integrada i integradora del món en què ens movíem. Vam establir una col·laboració estreta. Vam treballar junts força anys. Aleshores vaig entendre que no hi ha diàleg entre empresa i treballadors si la distància que separa la direcció i la mà d'obra és la que hi ha entre les trinxeres. No és que el món d'aleshores fos idíl·lic. La fàbrica mai no ho és. És un lloc dur, fet per als forts, en què la pressió dels sistemes de producció deixa poc lloc per a la reflexió i l'arbitratge. En aquell entorn, i parlo des de la meva experiència personal, els sindicats aportaven referència, estabilitat, dignitat, visibilitat i connexions als treballadors enganxats a un lloc a la línia o a una taula de disseny. També aportaven arguments i capacitat a la direcció de l'empresa.
Avui veiem com els paquets de solucions a la crisi actual passen invariablement per retocar el mercat de treball i per afeblir les condicions contractuals dels treballadors. Les rigideses del mercat laboral, diuen, són un dels problemes bàsics del país. Em costa de creure. Ja sé que, com en tots els ordres de la vida, sempre hi ha possibilitat de millorar. Estic segur, però, que la solució per a la nostra economia està més relacionada amb les apostes estratègiques d'empresaris i governants, amb l'aposta industrial i amb el suport a l'economia productiva.
Cal comprendre quines són les claus del nou món laboral. Si veritablement apostem pels sectors emergents, dotem-nos d'eines i de visions modernes per casar els qui cerquen feina amb els qui necessiten força laboral. Davant de l'argument que, posem, una excaixera no pot treballar en una start-up digital, cal comprendre fins a quin punt aquesta persona és adaptable a un lloc de treball diferent. Perquè ho és. Cal dotar els nostres aturats de capacitats noves, relacionades amb el món digital (i no parlo d'enginyeries, sinó d'Excel, d'impressió digital o de gestió d' apps ), que seran la porta per a milers de noves oportunitats per a empresaris i per a treballadors. No parlo d'entelèquies. Llegiu el darrer article de Thomas L. Friedman al Herald Tribune .
Cal fugir de la solució única que ens arriba des de la inanició intel·lectual, basada a afeblir la negociació col·lectiva i, de retruc, els nostres sindicats. Penso igualment que les organitzacions dels treballadors s'han de sotmetre a un procés de renovació i s'han de desempallegar d'una hipertròfia organitzativa que, diria, els allunya de la frescor d'altres temps. Això dit, minimitzar-los, situar-los als marges del sistema, negar-ne el paper fonamental que tenen per vertebrar la societat, és negar la societat mateixa. Per això em sembla fonamental defensar la negociació col·lectiva i el paper dels sindicats.
Darrere dels atacs a la negociació col·lectiva a Espanya hi ha el retorn de la Margaret Thatcher cavalcant damunt Babieca. Al galop del cavall del neothatcherisme, ens volen retornar als temps de la divisió i de la trinxera. Recordem-ho: per als qui veuen el món com ella, la societat no existeix.
