Collarets De macarrons

Són una autèntica maledicció, un forat negre per a l’educació del lleure. Poca gent s’escapa d’haver participat en un taller de collarets de macarrons, ja fos a l’escola, l’esplai o al reformatori. En algun moment del curs, un mestre, un monitor o algun tipus de tutor legal -en hores baixes i en plena crisi creativa- proposa a la canalla el trepidant exercici d’unir amb un fil de llana un grapat de macarrons prèviament tenyits amb colorant. Aquesta estratègia garanteix a l’impulsor una bona estona de tranquil·litat mentre la canalla està entretinguda, primer tenyint i després enfilant macarrons fins a enllestir els collarets multicolors. El que no sap el que aboca la mainada a aquesta manualitat és que els està generant un trauma que arrossegaran latent la resta de la seva vida.

Quina utilitat té un collaret de macarrons més enllà de passar unes hores entre fils, colorants i pasta seca? Res més lluny de ser una activitat estimulant. És poc probable que la psicomotricitat desenvolupada en aquest taller desperti en una criatura, per exemple, la passió per l’orfebreria. I per si fer-los no resultés prou descoratjador, la pitjor part, la més frustrant, arriba un cop acabats. Què carai es fa amb un collaret de macarrons tintats amb colorant? Poques hores després de la seva fabricació, el collaret acabarà a les escombraries.

Malgrat tot, el trauma del collaret també admet una lectura positiva. Després d’haver perdut el temps i la innocència amb la bijuteria d’hidrats de carboni, neix un nou instint. Amb restes de colorant encara entre les ungles, es forja un sisè sentit; el de detectar ensarronades. Passaran el anys i ja no serà un monitor, ni un professor qui ens engalipi. Potser serà un polític, un empresari o un portaveu del poder. No demanarà collarets, sinó alguna cosa encara més inútil. I tot i estar-ne al cas -que ja és molt!-, poca cosa s’hi podrà fer. Així és la realitat: crua com la pasta dels macarrons de colors.

Més continguts de