Transparència: ‘Britain is different’

S’ha parlat força, amb ocasió del referèndum d’Escòcia, de la tradició democràtica britànica. Avui, Dia Internacional del Dret a Saber, hi penso com a model d’un efectiu sistema de publicitat. En trobo un bon exemple en la manera com l’AMPA d’una modesta escola rural, a les Highlands, va aconseguir aturar el tancament que l’administració escocesa justificava en l’inassumible cost econòmic. L’accés als antecedents i als informes, que es van demostrar esbiaixats, inclosos els correus electrònics entre els responsables públics, va permetre qüestionar amb èxit una decisió arbitrària i adoptar una solució més eficient i satisfactòria per a l’interès general. Fins i tot va forçar un canvi legislatiu per fer preceptiva la consulta a les autoritats locals abans de tancar cap escola.

És tan sols una mostra, però no és anecdòtica. Escòcia, com la pionera Suècia, va implementar amb convicció una llei de transparència avançada i compta amb una autoritat independent que tutela els ciutadans quan reben negatives infundades al dret d’accedir a informació pública. Un dret que és la regla, no l’excepció.

Aquesta obertura és indispensable per a un veritable control social de l’acció de govern. L ’accountability o retiment de comptes, un terme subtilment més gasiu centrat en el fet de donar explicacions, implica poder supervisar com es prenen les decisions i es gestionen els recursos. Però també vol dir respondre davant la ciutadania i assumir les conseqüències de la mala gestió, dels errors i dels abusos. És evident que això esdevé il·lusori si no es disposa de la informació que fonamenta la decisió o no es pot supervisar amb detall com es gasten “els diners dels contribuents”.

Les lleis d’accés a la informació i les autoritats de tutela, com els Comissionats per la Transparència, representen un avantatge qualitatiu quan comparem el model suec o l’escocès amb la realitat d’avui a l’estat espanyol i a Catalunya, on el marc normatiu i institucional està encara “en construcció”. No és casual que els seus representants se sotmetin a l’escrutini i acceptin la reprovació social amb naturalitat, com demostren les dimissions de càrrecs públics davant el menor indici d’abús o de pèrdua de confiança, impensables al nostre país.

La resistència al control no és exclusiva de l’administració, sinó comuna a les nostres organitzacions, públiques i privades. N’he viscut recentment una experiència a l’escola de la meva filla, finançada amb diner públic. He provat de saber, amb insistència, per què vaig pagar més de 600 € per l’intercanvi amb una escola d’Avinyó mentre l’encantadora francesa que vam acollir a casa nostra només en va gastar 300, pels mateixos serveis. Crec tenir-hi dret i penso que la meva demanda no és extravagant ni impossible de satisfer. Tot el que n’he tret, però, és un llistat escarransit de conceptes que generen despesa, coronat amb un “gràcies per la vostra confiança” com a sarcàstic retret. Cap xifra associada que em permeti saber, posem per cas, si es va triar el millor transport o si hi havia costos excessius o prescindibles, ni que em permeti fer propostes alternatives per obtenir un preu més competitiu. L’opacitat i el blindatge han obert, paradoxalment, un univers de malfiança. Ja no em refio de la gestió econòmica ni de la gestió de la informació i sospito, fins i tot, de desviacions irregulars. I, potser el més greu, ja no crec que la transparència i la participació siguin valors troncals al centre, com predica el seu ideari. Decebedor.

L’efemèride d’avui interpel·la legisladors, governants i administració, que han de bastir un sistema de normes i garanties institucionals eficaç en el seu conjunt, com l’escocès o el suec. Un canvi ni espontani ni gratuït.

Però no hem de menystenir el control vertical, exercit pels mateixos ciutadans per via de mostreig o a través d’observadors privilegiats. És el cas dels periodistes, cridats a convertir l’allau de dades abocades a l’engròs en portals ad hoc en informació intel·ligible, a seguir el rastre de les desviacions i a denunciar-les. No sorprèn que els millors noms del periodisme d’investigació -com ara David Leigh a The Guardian - publiquin en capçaleres britàniques, respectades pel seu pluralisme intern.

I com que no n’hi ha prou declarant i regulant un dret, sinó que s’ha d’exercir i reclamar, també els ciutadans ens hi hem de comprometre. Per això, si sóc coherent, tan bon punt acabi d’enllestir aquest article em toca adreçar un correu al director de l’escola de la meva filla, insistint en la meva demanda d’informació. I, pensant en l’escola escocesa com a exemple d’èxit col·laboratiu, posaré en còpia l’AMPA. Segur que no sóc l’única que vull saber com es gasten els nostres diners.

El + vist

El + comentat