Avui el teu fill estrenarà a escala mundial una cantata d'Antoni Ros-Marbà, i omplirà el Palau Olímpic de Badalona. Felicitats. Bé, el teu fill i 2.999 cantaires més. Això li treu pressió, podria fer algun gall i no es notaria. No el farà, tranquil, fa anys que assaja cada dilluns, has vist un munt de concerts de Nadal i de final de curs, ja va fer un Palau Sant Jordi. Alguna pausa la pots aprofitar per recordar el primer concert. Aquell en què tenia quatre anys, no va parar quiet (i mira que van fer dues cançons i eren curtes), es va ficar el dit al nas, mirava amunt, fins i tot es va girar d'esquena al públic. Tot menys cantar: de tant en tant obria la boca, però costava veure si era un playback mal fet o un badall mig reprimit. Quin canvi. L'esforç i l'alegria dels joves que dirigeixen les corals té recompensa: eduquen la veu, eduquen l'oïda, eduquen la disciplina, eduquen la paciència, eduquen el ritme. En una paraula: eduquen. Aprenen tant a cantar com a callar. Tot quan toca, i a fi de bé. Avui escoltaràs tres mil veus interpretant la cantata escrita per Ramon Solsona i t'emocionaràs. Perquè una de les tres mil veus és ton fill. I perquè imaginaràs que un país amb futur hauria de ser això. Gent contenta que s'esforça a no desafinar, ben dirigida i que es deixa dirigir a la recerca de l'harmonia, la força imparable que tenen milers de veus ben unides.
