Trucades pendents

Per fi, Artur Mas i Mariano Rajoy parlen per telèfon. Vencent mandra i recances, tornen a comunicar-se a través d’un dispositiu relativament modern i civilitzat. “Què passa, crac? Quant de temps sense saber res de tu!”, deixa anar en Mariano. “Sí, noi. Aquest any està sent terrible. Tinc una feinada de por que no em deixa temps per a res -es lamenta l’Artur-. Això sí, cada dia m’enrecordo de tu i de tota la teva família”. Silenci incòmode. “Per cert, com els tens?” En Mariano explica que tots bé, que li creixen més de pressa del que voldria i que cada cop van més a la seva. “Com saps, t’hi has de quadrar. En aquesta etapa, si detecten debilitats, se’t mengen. I no ho penso permetre”.

La conversa va d’aquí cap allà, parlen de tot i de res. Records compartits, anècdotes distorsionades, històries contradictòries, promeses oblidades, propòsits impossibles, despropòsits massa provables... Molta batalleta i un excés de nostàlgia per un temps que, si hi rumien amb detall, no era ben bé com ells volen recordar. S’adonen que tot això no es pot parlar per telèfon i coincideixen que són massa gamarussos per mantenir una relació més fluida a través de WhatsApp. L’un no té emoticones i l’altre està fart dels problemes amb el text predictiu. Cada cop que vol escriure independència, el trasto l’hi canvia per indecència, i això ja li ha provocat prou maldecaps.

“Ens hem de veure -es convenç en Mariano-. Com ho tindries per allà la tardor?” L’Artur s’esglaia: “A la tardor?! Aleshores ho tindré malament. I tu potser pitjor! Ens hem de veure abans, home! Va! Que serà divertit”. “Sí, suposo que sí. M’ho miro i et dic alguna cosa”. Mariano Rajoy penja. Artur Mas continua al telèfon encara una estona més. Rajoy xerrava amb un col·lega de corredisses per Santiago. A Mas li ha fet il·lusió trucar a un vell amic del Liceu Francès. Decideix allargar la conversa perquè vés a saber quan es tornaran a trucar.

Més continguts de

El + vist

El + comentat