Dilluns, 11 d’agost. El centenari de la Mancomunitat és una ocasió per adonar-se de fins a quin punt el país ha estat injust i gasiu amb la figura de Puig i Cadafalch. Va presidir la Mancomunitat el doble de temps que Prat de la Riba. Però si el país no ha estat gaire generós amb Prat, amb ell ha estat mesquí. Certament, Puig i Cadafalch va cometre un error polític greu: no es va adonar que el cop d’estat de Primo de Rivera era també, o sobretot, contra el catalanisme. Però la Catalunya devoradora d’homes en té prou amb un sol error o un sol pecat per menysprear tota una vida i per exercir amb displicència l’autodestrucció, la lapidació pública, alternada sovint amb l’exaltació incondicional. Puig i Cadafalch és dels qui han patit la rauxa de la marmanyera endiablada de la qual parlava Maragall, que empaita la monja i li crema el convent i després el refà més potent. I no ha estat l’únic.
Dimarts, 12 d’agost. Cada dia debats sobre si una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, de l’OTAN, de l’euro i gairebé de la galàxia. En tots, un axioma: Espanya vetaria la presència catalana a aquests organismes. Això es dóna per fet. Automàtic. Però voldria i podria? Voler, sí. Com a mínim de bon començament, en un atac de banyes. Però podria durar gaire? ¿El món deixaria que durés una reacció visceral, que va contra els interessos de tothom, especialment contra els interessos espanyols? Sèrbia i Croàcia tenen a hores d’ara relacions fluides, i hi va haver una guerra pel mig. El boicot espanyol seria una reacció passional, no pas racional. I les reaccions passionals s’entenen com a molt una estona, però hi ha límits. Si les mantens més enllà del límit, passen a ser una patologia, una follia. Sobretot si acaben anant contra els interessos pràctics, propis i aliens.
Dimecres, 13 d’agost. Una dona com Déu mana no pot riure en públic. És el que ha dit el vice primer ministre turc, Bulent Arinç, i no com un comentari de cafè, sinó en unes declaracions sobre la corrupció moral del país, en què instava les dones a evitar tota rialla visible per estranys. Això serà contestat, per fortuna, amb bones iniciatives d’aparença més o menys frívola. Però és una qüestió molt seriosa. Turquia semblava el lloc on es podia produir primer una secularització de l’islam, un islam compatible amb el món contemporani. I on podia governar un islamisme moderat en un règim de llibertat i democràcia. No està sortint bé. La demanda a les dones que deixin de riure n’és un símptoma. En un temps de nous integrismes i noves inquisicions, hi ha una perillosa deriva turca, un dels germans grans del món musulmà. Perillosa en els costums, en política interior i en política exterior.
[Les entrades de ‘Dietari VV’ de dijous, divendres i dissabte es publicaran al diari de demà]
