Preparats per a la patacada

La metàfora futbolística aplicada a la vida quotidiana acostuma a ser una figura retòrica pobra. Comparar una situació concreta amb una circumstància futbolística és un recurs per a persones d’imaginari limitat, o bé l’única manera de fer entendre una cosa a individus simples amb coneixements molt escassos. Ara bé, sense que serveixi de precedent, la predisposició amb què el seguidor blaugrana s’enfronta al clàssic d’aquesta nit és inequívocament comparable a l’estat d’ànim més recurrent entre els catalans dels últims temps -mil disculpes per la socorreguda assimilació entre Barça i Catalunya.

Es juga un partit transcendental, la situació és límit, s’ha de guanyar i, malgrat això, el seguidor està preparat per a la derrota. Encara que sigui una allisada de les que fan època. Aquesta nit pot ser que Messi es tregui la mandra de les orelles i desencaixi els malucs i les vèrtebres dels defenses, que Neymar deixi de pensar que la gespa és un sambòdrom o que Alves faci alguna centrada que no acabi a la Castellana. També pot ser que el Reial Madrid d’Ancelotti passi per sobre el Barça, amb un Cristiano pletòric, Benzema sense ressaca i Pepe mobilitzant el col·lectiu de traumatòlegs. Si finalment és així, tot i deixar mitja Lliga a Chamartín, no hi haurà gaire disgust. La derrota serà lògica, previsible i fins i tot merescuda.

Per primer cop en molt temps perdre no sembla un destí tan tràgic. La derrota esdevé parada obligatòria en el camí per retrobar-se amb la victòria. Un marcador desfavorable pot desencadenar la catarsi necessària per recuperar l’instint guanyador. Quan se sap perdre es valoren millor les victòries -noteu que ja ens movem en el terreny de la metàfora patriòtica-. I si aquesta nit els déus de l’esfèrica acaben sent favorables al Barça, tots a Canaletes, esclar. Al capdavall, només és futbol i cap metàfora pot competir amb la cara llarga d’un davanter portuguès blanc que no sap perdre.

Més continguts de

El + vist

El + comentat