Els governs locals, maltractats

La reforma de l’administració local recentment aprovada pel govern espanyol està rebent crítiques tant dels acadèmics i dels professionals d’aquest àmbit com dels responsables polítics dels governs locals. La reforma deriva de la llei de racionalitat i sostenibilitat de l’administració local, aprovada per les Corts Generals el desembre del 2013 i que ja ha entrat en vigor.

Les raons principals que la fan mereixedora de dures crítiques són dues. En primer lloc, la reforma no resol els problemes reals que tenen avui els governs locals, entre els quals figuren el de l’organització de l’administració local i el del finançament. Molts països europeus han reformat l’organització territorial de l’administració local mitjançant fusions de municipis amb la finalitat de reduir costos administratius, de disposar d’un sistema de finançament més adequat, de millorar la professionalització d’aquesta administració i de facilitar el control financer. Lamentablement, la reforma tracta aquesta qüestió d’una manera molt poc efectiva. Així mateix, la problemàtica del finançament local segueix sense resoldre’s. El debat públic se centra en el finançament autonòmic, quan el que hi hauria d’haver és una reforma conjunta del finançament de tota l’administració pública.

En segon lloc, la reforma neix amb una obsessió, la de l’estabilitat pressupostària, però aquest no és el problema central dels governs locals, llevat d’algunes excepcions puntuals. Actualment l’endeutament local representa poc més del 4% del total del deute públic, i a finals del 2013 se situava al voltant del 4% del PIB, en un context d’endeutament global de tota l’administració pública espanyola de més del 90% del PIB. Per tant, el món local no és el principal problema de l’estat espanyol.

Amb l’objectiu de millorar l’estabilitat pressupostària, la reforma recentralitza competències locals cap a les autonomies i les diputacions. D’una banda, el govern central ho justifica amb el principi “d’una administració, una competència”, però aquesta afirmació és una fal·làcia en la mesura que hi ha ministeris com el de Sanitat i el d’Educació, unes competències que estan traspassades a les comunitats autònomes.

De l’altra, ho justifica amb dient que si els municipis de menys de 20.000 habitants no poden prestar els serveis públics bàsics amb un cost efectiu inferior al que tindria si ho fes la diputació, llavors els serveis han de ser prestats per aquesta última administració. Aquí el problema és el càlcul d’aquest cost efectiu, una tasca que ha de ser complicada en no tenir els municipis una comptabilitat de costos. A més, és poc probable que s’estalviï en costos transferint la prestació d’aquests serveis municipals a les diputacions. Es tracta de serveis, entre d’altres, com la recollida i el tractament de residus, la neteja viària i l’abastament i la distribució d’aigua, els costos unitaris dels quals no depenen tant del nombre d’usuaris com de la seva dispersió en el territori. Per tant, la prestació d’aquests serveis a una escala més alta no farà baixar-ne els costos.

El més probable és que s’acabi definint un cost efectiu estàndard per a aquests serveis públics. Ara bé, la realitat municipal és molt diversa i hi haurà municipis que tindran un cost de prestació més alt que l’estàndard perquè subministren uns serveis de més qualitat i no pas per ineficiències en la seva gestió. Aquest fet pot afectar principalment els municipis catalans, ja que proveeixen uns serveis de més qualitat que en altres llocs de l’Estat i, per tant, d’un cost més elevat.

La conseqüència de tot això serà una reducció de la despesa local, però lògicament també de la qualitat dels serveis públics. No obstant, reduir la despesa no vol dir estalviar, quan sembla que l’objectiu de la reforma és estalviar en costos. Hi hauria estalvi si amb els mateixos recursos es poguessin donar serveis de més qualitat, o si es donés el mateix nivell de serveis amb menys recursos. En canvi, el resultat serà una davallada del nivell i de la qualitat dels serveis municipals. I el següent pas serà una reducció dels recursos en mans dels municipis, que es justificarà per la disminució de la despesa municipal fruit de les mesures esmentades.

En definitiva, la reforma portada a terme sembla que vagi dirigida a una administració poc sanejada i molt endeutada, quan ja s’ha dit que aquest no és el problema. Cal recordar que l’endeutament local es concentra en les grans ciutats (tan sols la ciutat de Madrid té més del 20% del deute municipal) i no pas en els municipis de menys de 20.000 habitants, que són els més perjudicats per la reforma.

Per acabar, cal dir que la nova llei vulnera una vegada més l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja que no respecta les competències exclusives en règim local que conté.