No recordo quanta estona vaig trigar a dir-l'hi, però als dos minuts ja havia decidit que volia fitxar-la. A RAC1 m'havien confiat el programa dels matins i, a l'hora de crear l'equip d' El món, el Joan Maria Pou em va suggerir que rebés la Tatiana Sisquella, que estava convençut que podia encaixar. L'endemà mateix ens vam reunir en un despatxet de l'emissora, a la planta 15, amb Barcelona als peus. El primer impacte va ser bo. Hi ajudaven els seus ulls rodons i una mirada que t'acollia amb franquesa, sense malícia. La Tati era ufanosa, oberta. Tenia una veu melosa, amb molts registres, i un bon català. La meva dèria, mentre parlàvem, era intentar percebre si feia les neutres com pertocava i col·locava els pronoms febles allà on calia. I sí, sense cap problema, tot i que es va excusar per haver anat a una escola anglesa i temia que al seu vocabulari hi faltessin paraules. En aquella mitja hora de l'estiu del 2004, li vaig intuir l'empenta, l'ambició i el desvergonyiment necessari per a la nostra feina. I, sobretot, moltes ganes d'aprendre i de compartir. Tot i els nervis de l'entrevista, reia fort, desacomplexadament. D'aquella manera que tots sabem que esclafia, que es notava que era allà. El bon humor era, si més no públicament, el seu estat natural. Aquell catàleg de virtuts que va mostrar en l'entrevista el va anar desplegant després a la ràdio i al carrer. Durant tres anys, a les beceroles de RAC1, amb ella i tot l'equip vam triscar de valent. Ella sortia cada dia, amb l'Ernest Ferrer de tècnic, a voltar per Barcelona amb l'única unitat mòbil de RAC1. Anava al lloc de la notícia o explicava alguna activitat que fos curiosa per a l'oient. Al cap de poques setmanes, i veient que aquell espai tenia tanta personalitat, el Sergi Pàmies ens va suggerir que n'hi diguéssim la Tatimòbil. Després de sis hores de programa, a les reunions d'una a dues rèiem molt. La Tati -simpatia i empatia- hi tenia molt a veure. Era d'una vitalitat i expressivitat que s'encomanava. Ho volia provar tot, tastar gustos nous, visitar món, gaudir d'experiències, cantar on fos, preparar-se per fer teatre, provar el doblatge, fer televisió, escriure, per què no? I muntar festes perquè sí. Li encantava conèixer gent interessant, i tant es delia per descobrir una frase feta com per trobar un hotelet a l'Empordà. Era d'una vitalitat desacostumada, com si el seu cos sabés, d'una manera inconscient, que tenia pressa. Tres anys després, acabada la reunió del programa, va entrar al despatxet de RAC1. Es va asseure i, abans de parlar, ja se li havien humitejat els ulls. Li havien trobat una cosa al pit. Recordo, d'aquell moment intens, els ulls de por, un silenci llarg i la voluntat de plantar cara. Vam dissimular l'emoció, va sortir de la ràdio i va seguir el seu camí. D'anys de lluita, de sacrifici constant, de fer el cor fort i de no rendir-se. Mai. Fins a última hora -em diuen- ha estat fidel al seu tarannà. Aferrar-se a la vida. Sentir. Notar. Tenir experiències fins al punt final. Quantes lliçons juntes per a tots els que hem pogut compartir una part del viatge. Als seus pares, la seva germana i al Joan Maria una abraçada sense paraules. Us dic aquí el que no us he sabut dir a la cara.
