'La llufa', carta a Joan Clos
Hi ha alguna cosa en com parlem de Pere Navarro que em recorda a com parlàvem de vostè. Arriba un moment en la trajectòria de determinats líders en què ja és igual el que facin, perquè tot serà pres de broma. Potser és injust, però és així, i a més és molt difícil revertir-ho.
Aquest dijous va fer 10 anys del carnaval de Carlinhos Brown a Barcelona. El Fòrum s’havia inaugurat una setmana abans i milers de persones es van muntar una festa brasilera pel centre de la ciutat. ¿Com pot ser que encara ara, quan ens referim a vostè, ressoni a dins del nostre cervell la tornada del pe-pe-pe-pepepe-pepe? ¿Com és possible que, encara avui, quan veiem un bus turístic ens l’imaginem a vostè, al pis de dalt, ballant samba amb una samarreta groga ajustada? ¿Com s’explica que de la seva etapa com a alcalde de Barcelona (1997-2006) a penes en recordem quatre anècdotes i aquella imatge?
Si aquell ball l’hagués protagonitzat Pasqual Maragall podria haver quedat en un gest simpàtic. Si el Fòrum hagués sigut un èxit, el seu moviment sincopat, senyor Clos, hauria sigut precisament el símbol d’aquell èxit. Però el fiasco del Fòrum va canviar la nostra mirada sobre aquella imatge i la va anar fent cada vegada més ridícula. Vist amb perspectiva -i encara que no abandonés l’alcaldia de Barcelona fins dos anys després- pot ser que aquell ball innocent i espontani fos el seu punt de no retorn. Qui sap si ara també estem assistint al punt de no retorn de Pere Navarro. Si la senyora de Terrassa serà a Navarro el que Carlinhos Brown va ser a vostè.
Un cop t’han penjat la llufa ja és molt difícil treure-te-la. I també sol ser bastant inútil començar un exercici per intentar aclarir si pesen més els motius que tu has donat perquè te la pengessin, o la superioritat moral i les ganes de riure-se’n del tonto de la classe que detectes en els altres. T’ha tocat i punt. Has de resistir fins on puguis i preparar-te per demostrar les teves habilitats en un altre hàbitat on la mirada cap a tu no estigui estigmatitzada.
Després del cop de peu amunt, primer al ministeri d’Indústria i després a l’ambaixada a Turquia, des del 2010 viu a Kènia, és secretari general adjunt de les Nacions Unides i director executiu d’ONU-Hàbitat, l’agència que promou unes ciutats sostenibles. Així és com vostè s’ha convertit en el català que ocupa el càrrec polític més important al món.
P. D. Sorprèn que exercint una feina internacional de tanta rellevància, aquí no ens arribin més notícies seves. Que els seus viatges i els seus discursos no tinguin un seguiment com tenen els partits dels Gasol a la NBA. Sembla que hàgim signat un pacte no escrit d’amnèsia mútua.
