Em copiaran mil vegades aquesta frase, proposa Monago, president de la Junta d’Extremadura: “No paguen els territoris, paguen els ciutadans”; “No paguen els territoris, paguen els ciutadans”... A còpia de repetir el mantra, algú se’l pot arribar a creure. És una experiència plaent, fins i tot una mica narcòtica: tothom, a dreta i esquerra, tendeix a repetir-lo. Ningú no s’atura a esbrinar-ne el sentit real, però. Simplement, el repeteixen: “No paguen els territoris, paguen els ciutadans”; “No paguen els territoris, paguen els ciutadans”... De què ens queixem, doncs? Un bon dia, però, algú desperta d’aquest agradable endormiscament i fa una breu i elemental reflexió en forma de pregunta: ¿hi ha potser països que no estiguin formats per ciutadans, o bé ciutadans que no habitin cap territori concret d’aquests països? Vull dir, ¿hi ha ciutadans que visquin suspesos a l’aire, posem per cas? Existeixen? Entesos com a realitat purament geològica, els territoris no paguen, naturalment. Tampoc paguen impostos les mosques, els núvols i l’herba dels marges dels camins. Tot això és cert. Per tant, no ens podem queixar, i ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta. Au, mil vegades més, per díscols!: “No paguen els territoris, paguen els ciutadans”; “No paguen els territoris...”, etc.
Plantejar una obvietat, com feia Monago, però insinuant que s’està desentranyant un obscur enigma és un truc dialèctic més vell que l’anar a peu. Un territori no paga impostos; els impostos els paguen els ciutadans, per descomptat. Si les abstraccions fossin simètriques, tot plegat tindria un sentit. Però no és així. Les persones generem riquesa a través de la nostra interacció -comercial, laboral, etc.-, que es produeix en el si d’una determinada societat, no en uns llimbs eteris. Òbviament, aquesta societat tampoc és cap entitat immaterial: es tracta d’un conjunt de persones que viuen, treballen i es mouen habitualment en un lloc i no pas en un altre. Ho anem entenent, oi? Doncs bé, resulta que en aquests llocs concrets, que podem anomenar territoris o com vulguem, hi passen unes coses igualment concretes, que no s’esdevenen en altres contrades. Per exemple, no és el mateix rebre 1,5 milions de persones en menys d’una dècada i haver-ne d’escolaritzar els nens, atendre hospitalàriament els que ho necessiten, etc., que no pas no rebre’n cap. Tampoc no és el mateix, evidentment, que en uns llocs ragi petroli i en altres aigua bruta i gràcies. Ni que en uns llocs existeixi una població molt envellida i en altres un personal majoritàriament en edat laboral. No crec que calguin més exemples.
Els impostos els paguen els ciutadans, sí; però resulta els ciutadans viuen en territoris concrets que tenen unes característiques ben diferents. Som vostè i jo qui paguem els nostres impostos, sens dubte, no el territori o la societat on vivim. Resulta, però, que els impostos que afluixem no neixen abstractament de l’aire, ni tampoc serveixen per sufragar problemes hipotètics o imaginaris. No, les coses no són tan senzilles: hi ha societats on hi ha moltíssims vellets que requereixen atencions i altres, en canvi, que no. Hi ha territoris que tenen ciutats molt grans i necessiten unes determinades infraestructures, i altres on hi ha pobles molt disseminats que en requereixen unes altres. Per tant, els que paguen -o reben- són els ciutadans d’un determinat territori, no els ciutadans entesos com una abstracció metafísica i desvinculada, com els àngels, de la realitat corpòria i altres servituds materials.Això es tradueix, com tothom sap, en el fet que hi ha societats que quadren satisfactòriament el seu balanç comptable i d’altres que, com en el cas de Catalunya, es queden sempre amb un pam de nas. Es tradueix igualment en el fet que en alguns llocs certes coses importants són de franc, i en altres les has de pagar trinco-trinco: des dels peatges fins als llibres de text, passant per altres variats assumptes.
Hi ha un mantra de la fiscalitat màgica basat a fer abstraccions ad hoc. Quan convé, alguns parlen de “regions deprimides” i paren la mà; i quan no convé, diuen que això dels territoris no té res a veure amb la qüestió, i que qui paga són els ciutadans, i tal i tal. En què quedem, doncs? Per coherència amb el mantra, ¿les “regions deprimides” són, en realitat, simples agrupacions de ciutadans individuals que han de prendre Prozac? ¿O bé, en aquest cas, resulta que els territoris sí que tenen a veure amb la fiscalitat? Sap què passa? Que tot això ja no cola. Intenti-ho amb uns altres romanços, potser.
